Tres dones. Tres dones amb la soga al coll. Cada vegada més ofegades. Cada vegada més encongides. Cada vegada amb menys alè de vida. Tres dones que necessiten ajuda i no la reben. Tres dones que són maltractades pels seus homes sense que ningú aixequi un dit per ajudar-les. Tres dones que són assetjades, colpejades, violentades... Tres dones que perdran la vida per l'únic motiu de ser dones, dones d'algú, dones que un home considera que són seves i que, per tant, pot fer amb elles el que vulgui. Tres dones que demanen ajuda i no la troben. Tres dones que podien ser moltes.

I, sí, com expliquen sobre l'escenari, aquestes tres dones són actrius i quan acabi l'obra s'alçaran i rebran els aplaudiments dels espectadors que han acudit a veure-les al Casinet d'Hostafrancs, però les seves veus no són anònimes perquè recullen el testimoni de moltes altres dones que mai han pogut aixecar-se o que mai podran aconseguir-ho. Dones que no són números ni xifres, dones que són mares i filles i amigues, que tenen nom i cognoms, que tenen una cara i una vida. Dones que han estat assassinades, víctimes de la violència de gènere.

Aquestes tres dones, aquestes tres actrius, són tres de les protagonistes de 3 2, 1... Zero, un espectacle de La Jarra Azul que com va explicar el seu director, Òscar García, en el debat posterior, ha fet ja més de 60 funcions des que es va estrenar "i  haurà de continuar fent moltes més perquè la violència de gènere continua" a pesar que alguns missatges s'entesten a dir que no existeix. "És violència de gènere perquè la reben dones per l'únic fet de ser dones" va insistir el director durant el debat en un missatge que  està molt present durant l'obra: Les víctimes són dones. I aquest és el seu únic pecat. Aquest i cap altre.