Diu Borja que dibuixar amb sorra té alguna cosa d'hipnòtic. I és cert. Per al públic és cert, perquè es queda atrapat per tots i cadascun dels grans de sorra amb què Borja fa els seus dibuixos en una taula de llum, creacions que després es projecten en una pantalla gegant, creacions que teixeixen el fil d'un espectacle i que també li serveixen d'escenografia i de reclam visual. Així va ser amb Somnis de sorra, el primer espectacle que va presentar en el nostre circuit. I així serà amb Jojo, que arriba ara als nostres escenaris; només que als dibuixos de sorra els ha sorgit un competidor atrapamirades, Jojo, el protagonista d'aquesta història, un orangutan convertit en titella gegant.

Com ha estat la vostra evolució des de Somnis de sorra a Jojo? Sentíeu la necessitat d'explicar una història més enllà de la sorra?
Sí, per descomptat que hi ha hagut una evolució. Somnis de sorra va ser, com qui diu, el meu primer espectacle amb la companyia, simple, amb poca producció, però molt ben tancat i sobretot creat amb el cor.
Per crear Jojo hi ha hagut una evolució en tot i hem trigat molt més a donar-ho per tancat. Els dibuixos ara són més elaborats; els titelles semblen gairebé reals; a més del piano, Roc utilitza el hang, un instrument màgic, i diferents efectes de so; i el disseny de llums ha pres un paper també molt protagonista a l'espectacle.
I sí, teníem la necessitat d'explicar una història més enllà de la sorra. Amb Jojo ho intentem. Dibuixar amb sorra té alguna cosa d'hipnòtic, el públic queda hipnotitzat des del primer moment en què els dibuixos comencen a transformar-se. He volgut aprofitar això per anar més enllà dels dibuixos, més enllà de la música i de les llums per a poder explicar alguna cosa que ens importa a tots i fer que arribi a l'espectador d'una forma poètica i màgica.

Per què vau triar com a protagonista Jojo? Creieu necessari alertar del maltractament animal?
No busco canviar el món, tant de bo pogués, però sí, i mai més ben dit, posar el meu granet de sorra. Jojo és la història d'un orangutan de la selva de Borneo i utilitzo la seva història com a mitjà per recordar el planeta tan meravellós que tenim i l'estat en què l'estem deixant a causa de la desforestació, els plàstics, la tracta d'animals, etc. Com sempre, donar esperança i despertar alguna consciència.

Com conviuen la sorra, la música i el titella en l'escenari?
Encara que és la part més difícil de la creació, unir les dues dimensions dels dibuixos de sorra amb les tres dimensions dels titelles, penso que és la més important per aconseguir que la història arribi més al públic. Per a això està la música i les llums, que creguin ambients que et van transportant d'una escena a una altra magistralment.

Ha evolucionat la teva manera de dibuixar amb la sorra?
És clar, amb els anys un va agafant més seguretat, trucs, tècniques noves, etc., encara que l'important en escena no és fer dibuixos tècnicament perfectes, l'important és que arribi al públic el que es vol contar. Com sempre dic, en escena deixo de dibuixar per fer cas del moment, de la música, del cor.

Quin és el vostre públic: nens, adults...? Creieu que tenen diferents maneres d'entendre la història però que tots la gaudeixen?
Per a tots els públics, tant nens com adults com tots junts. Una de les característiques que té la sorra és que enganxa a tots per igual i cadascun l'entén a la seva manera, depenent de la seva edat... Això sí, hem de saber que el públic infantil entén més del que pensem, fins i tot a vegades més que els adults.

Cap a on voldríeu que evolucionés la vostra manera de fer espectacles? Us sentiu còmodes amb les etiquetes? Creieu que la de teatre us defineix?
La meva trajectòria s'anirà escrivint per si sola, però sempre estic és atent a la meva veu interior que, amb els anys, és en allò que més confio. En uns anys em veig fent més espectacles molt humans amb la idea de continuar unint.
Entenc que les etiquetes ajuden per a organitzar sectors, però no sempre és així, a vegades només serveixen per vendre i classificar. Hi ha coses que no es poden etiquetar. La nostra etiqueta és "teatre", però durant anys va ser circ, o música, o titelles, o teatre visual. És difícil posar-nos una etiqueta perquè toquem diferents disciplines i amb totes em puc identificar. Pot ser que teatre les englobi totes alhora.