L'obra comença amb una petita enquesta entre el públic: l'Ann Perelló vol saber què han dinat o sopat i calcula la quantitat de calories consumides. Aviat ens adonem que sota aquest exercici de curiositat s'amaga el fantasma del trastorn de conducta alimentària (TCA).

"El TCA és, en realitat, una pandèmia. És molt heavy, s'ha de posar sobre la taula i s'ha de parlar sense tabús i sense vergonya", explica l'Ann Perelló. De fet, 'NUA (radiografia d’un trastorn)' parteix de la seva pròpia experiència personal i el text de l'obra, que va escriure a quatre mans amb l'Andrea Ros, posa en comú el seu cas amb els casos d'altres dones que també han patit aquest trastorn i amb professionals. "Volia sortir del meu cas", afirma l'actriu, "universalitzar-ho una mica, i aconseguir el rigor mèdic perquè em feia molta por un efecte crida, però també que no fos un espectacle pedagògic de l'estil com patir un TCA. Per això la meva intenció, des d'un principi, era entendre el perquè passa això i com és des de dins. No el què es fa, sinó com se sent des de dins."

Hi ha un públic específic a qui vagi dirigida l'obra?

"He de dir que amb NUA és difícil no sortir impactat perquè la pressió estètica la patim totes i tots, sobretot totes però cada cop més tothom. Jo noto que el públic més jove normalment ho viu tot molt més intensament i per aquest motiu vam intentar no banalitzar les emocions que viu l'adolescent que interpreto i no tractar els TCA com una cosa temporal, pròpia de la seva edat. Crec que quan els adolescents ho veuen se senten identificats, és a dir, que no estàs dient que això que senten és una merda o és una xorrada. Hem fugit de l'adultcentrisme."

'NUA (radiografia d’un trastorn)' participa en aquesta edició del circuit. A més, en algunes de les funcions, hi ha programat un col·loqui posterior amb la companyia i amb la Laura Regàs, dietista especialitzada en trastorns alimentaris.

"Em feia molta il·lusió aquesta obra al Barcelona Districte Cultural. Mentre l'escribiem, jo pensava molt en que havia de ser l'obra que m'hagués agradat veure de jove. Aleshores, quan el públic és ple d'adolescents és molt guay conectar. També quan el públic és gent del barri m'agrada molt arribar, perquè sé que esperen sempre alguna cosa diferent."