Rojo com la passió. Rojo com la vida mateixa. Perquè Rojo, malgrat parlar de l’èxode, malgrat parlar d’adeus i tanques, és un espectacle que dibuixa un somriure en la cara i que vol aportar una mica de pau al món. “La superació dels límits, tant els interns com els externs, ens acosta els uns als altres i estar a prop propícia la pau en el món”, diu la seva creadora, la pallassa Mireia Miracle, disposada a posar el seu granet de sorra per convertir els escenaris en nous espais de pau.

-Per què parlar de l'èxode? De maletes, tanques, adeus ...
Crec que l'èxode és un tema d'actualitat, és un tema que a la pallassa Mireia Miracle l'afecta, li importa, li encén. Volia parlar a més dels límits, d'aquells que ens retenen i que no només estan fora de nosaltres, separant territoris i persones, sinó que també estan en el nostre interior. Crec que la superació de tots aquests límits ens acosta els uns als altres i estar a prop propícia la pau en el món.

-És Rojo un espectacle trist?
De cap manera! Crec que Rojo és un espectacle ple d'esperança en l'ésser humà, Rojo és un espectacle que dibuixa un somriure en el públic i que ens permet dialogar sobre temes durs des de la tendresa i l'humor.

-I per què es diu Rojo, que sembla que és un color alegre?
Rojo és per a mi el color de la passió, de la vida. Per a mi l'espectacle és una mica més pròxim a un poema o un color, per això el nom de Rojo, per la vida, per allò que ens manté sempre en moviment i a la recerca de ser millors persones.

-Dius que el teu llenguatge recorda el de Chaplin ... Com ens l'explicaries?
Chaplin és una referència i un mestre per a mi. El meu llenguatge té a veure amb el seu (o almenys a això aspiro!!) perquè no utilitzo la paraula, ja que busco un llenguatge universal, comprensible i assequible per a tots els públics. Rojo recorda a Chaplin perquè trio temes d'actualitat en els quals es revela la desigualtat de tracte entre els éssers humans i perquè ho faig des de la tendresa i l'humor i sempre tractant de fer arribar un missatge d'unió i esperança.

-No només fer riure, també fer plorar i emocionar ... aquests són els teus objectius? Creus que aquests han de ser els objectius del pallasso contemporani?
Aquests són els meus objectius entre molts altres. Un dels meus objectius és crear un espai de pau, perquè quan estem veient teatre i estem veient un teatre que ens acosta entre nosaltres com a éssers humans crec que hi ha un espai més de pau en el món, i això és important per a mi. Però crec que si, que el pallasso és aquest ser que des d'un llenguatge personal aconsegueix emocionar i també fa pensar.

-Com descriuries el pallasso contemporani? En quins aspectes ha canviat respecte a la imatge que molts encara tenen?
Crec que el pallasso i la pallassa contemporanis són l'essència del que cadascú és portada a l'art. Per això hi ha tanta gent fent clown de manera no professional, perquè l'essència és alguna cosa al que molts i moltes volem arribar.
Crec que el pallasso i la pallassa actuals beuen de moltes altres disciplines artístiques i són més versàtils i variats. Els podem trobar amb nas o sense, amb maquillatge o sense i fent gairebé qualsevol activitat. El que és interessant és que el gènere del clown està creixent i prenent altres colors i formes.

-Has treballat molt de temps amb Leandre Ribera, que has après?
Amb Leandre vaig aprendre moltíssim, des de com es distribueix i produeix un espectacle fins al color de l'essència del clown, el seu tempo, la seva comicitat i la importància del joc i l'escolta amb el públic. A més també vaig aprendre que als espectacles còmics cal donar-los temps perquè l'assaig real es fa en directe.

-Vas guanyar amb Rojo el premi Zirkolika, ajuden aquest tipus de guardons quan estàs començant?
Ajuden moltíssim, són un motiu d'alegria i ajuden a continuar creient en el teu treball. També donen visibilitat. Són un autèntic regal i estic molt agraïda per això.

-Encara és més difícil ser pallassa que pallasso?
Ser artista és dur, cal confiar moltíssim en la teva intuïció i treballar en ella de manera precisa. Respecte a ser dona, dins del gremi també és difícil, sobretot perquè hi ha menys referents no només com a artista sinó també com a emprenedora. A vegades una arriba als festivals i hi ha majoria d'homes, encara que és una alegria veure que això està canviant i que cada vegada hi ha més companyes artistes treballant amb gran qualitat i sensibilitat.