El compte enrere ja ha començat. I sembla imparable. I La Jarra Azul l’ha portat als escenaris. Un compte enrere contra la violència masclista, un compte enrere contra la invisibilització de les dones maltractades, un compte enrere contra les pors i els tabús. La Jarra Azul, una associació de teatre nascuda fa dues dècades a la Trinitat Vella (Sant Andreu) i liderada per l’Oscar García Recuenco, va decidir que era l’hora de posar en marxa els marcadors: 3, 2, 1...zero. I el seu compte enrere arriba ara als escenaris del Barcelona Districte Cultural.

-El projecte de 3,2,1... zero va sortir d'un encàrrec, com vau començar a treballar el tema de la violència masclista
Efectivament va ser un encàrrec, concretament del PIAD de Sant Andreu. Vam començar a treballar a partir del respecte, el tacte, el coneixement d'aquesta temàtica (sempre ha de ser així, però més en aquest cas que és especialment sensible) i fugint del sensacionalisme. L'espectacle té un objectiu molt clar, visibilitzar la violència masclista i trencar tabús. Des de la humilitat, volem que l'obra pugui ser una eina per a les dones i un toc d'atenció per als homes. Tots i totes estem exposats a la violència de gènere. El problema és d'arrel, començant pels estereotips home-dona i els rols que tenim interioritzats històricament com a societat.

-Vau haver d'investigar, parlar amb víctimes, terapeutes?
Durant el procés vam parlar amb diverses dones que havien patit violència de gènere, també amb psicòlogues i advocades especialistes en aquest tema. En algunes funcions ens acompanyava una psicòloga especialista en temes de violència de gènere i, en acabar, s'establia un debat amb el públic: va ser un aprenentatge magnífic. És per això que el muntatge va variant any rere any. Cada cop que se'ns ha plantejat un nou tema, ens ha fet canviar escenes. La perspectiva sobre de la violència de gènere ha variat molt en els darrers anys.

-Com vau anar construint la dramatúrgia?
El text està escrit per 7 autores i autors, entre elles les actrius. Així que és un mosaic de les diferents fases i àmbits en els quals ens movem dins de la violència de gènere. Textos més propers a la ficció dramàtica, per una banda, escrits pel dramaturg Antonio Morcillo, tres vegades guanyador del premi SGAE de teatre. Per una altra, textos de suport a escenes més conceptuals i reivindicatives. Fins i tot treballem amb la ironia gràcies al text del monologuista del Bon Pastor, Toni Cano. La varietat és una de les coses que enganxa més al públic.

- Com explicaríeu el llenguatge que feu servir?, com és el vostre tipus de teatre?
És un teatre molt visual i directe, amb escenes de gran plasticitat visual que no deixen indiferent a l'espectador. Teatre des de la contemporaneïtat en la seva posada en escena però proper a tota classe de públic, entenedor perquè no hi hagi dubtes sobre què parlem.

- Voleu posar nom i cara a les víctimes que pateixen violència de gènere... Creieu que la deshumanització resta força a aquest problema? Com retrateu a les dones maltractades? I als homes maltractadors?
Una de les primeres coses que diu l'obra és: "No són números, són persones". Sembla increïble com podem deshumanitzar un tema com aquest, però malauradament passa. Quan diem o quan sentim a les notícies 'la víctima número 30 de la violència de gènere' hem de pensar que darrere hi ha un nom, un cognom, uns fills i filles, uns pares, unes il·lusions, unes amistats, un lloc de feina, una roba a l'armari, unes carícies, una vida, a la que una persona de manera unilateral ha decidit posar fi. Una persona que suposadament, a més, en la majoria de casos tenia una relació afectiva amb aquella dona.

-L'espectacle ha tingut una vida llarga i l'han vist moltes dones que han patit violència masclista, com reaccionen?
Ho podríem definir amb dues paraules: Emoció i agraïment. La reacció de les dones, no només víctimes de violència masclista, aquestes per descomptat, és la recompensa més gran que tenim funció rere funció.