No eren companyia. La Marta Genís i L’Òscar Galindo eren amics i companys de promoció. Però volien treballar junts. I volien parlar de la mort. Així que es van posar mans a l’obra: van crear una companyia i van buscar algú que els escrivís un text, l’ Adrià Olay. I així, a partir de moltes improvisacions i després d’haver-se documentat molt, és com va néixer la història del Mal morir, la història d’una mort amb data anunciada, una comèdia negra que reflexiona sobre com afecta aquesta notícia tant a l’interessat com a qui l’envolta.

-Com vau encetar el projecte? De qui va partir la idea?
MARTA: L'Òscar Garrido i jo ens vam conèixer estudiant art dramàtic i teníem moltes ganes de treballar junts, sobretot amb un projecte que ens motivés i que volguéssim donar a conèixer. Teníem la necessitat com a creadors de posar sobre l'escenari un fet tan quotidià i amagat com és la mort. Hem après moltíssim gràcies a tota la investigació feta sobretot a través de llibres, documentals, entrevistes personals, i també gràcies a persones que treballen directament amb el tema.
La idea de la temàtica va sorgir de l'Òscar i jo m'hi vaig afegir encantada, llavors vam crear la companyia Fil Vermell. La vam encertar amb l'Adrià Olay com a director, perquè de seguida es va enganxar al projecte i ens va fer una dramatúrgia a través de les nostres improvisacions. Li estem molt agraïts i també la resta de la companyia, que s'ha implicat moltíssim: Mamen Gallego, Ramón Garrido, Eneida Ache, i Adrià Castilla.

-Per què parlar de la mort? I per què des del lloc on ho feu? Hi ha un mal morir i un bon morir?
MARTA: La mort és un tema tabú, del qual a la nostra societat no se'n parla, així que vam pensar que ja era hora de parlar-ne des del teatre, per poder conscienciar a la gent que sí o sí ens morirem, perquè tots tenim data de caducitat, així que ja va sent hora que siguem lliures de triar com volem aquesta mort que és nostra.
Ho fem des de la comèdia negra per fer-ho més fàcil per a tots, perquè sabem que és un tema difícil, I- per què no!?- volem riure'ns de la mort i faltar-li al respecte, tutejar-la i conviure amb ella.
Tant de bo hi hagi un bon morir per a tots. Ja que marxem, que sigui de la manera que un desitgi.
Tal com te'n vagis, així es recordaran de tu també

-Feu ús de la tendresa i l'humor per parlar de la mort, és aquesta la voluntat del text?
ADRIÀ: La mort, almenys en la societat en què vivim, és un tabú i per tant no ens atrevim a mirar-la. L'humor és una fantàstica manera d'apropar-nos a tot allò que ens fa por. Per tant, si, aquesta és la nostra voluntat. Alhora, sempre hem volgut tractar els personatges i la seva situació amb el màxim respecte i empatia i la tendresa és la porta a l'empatia. D'aquesta manera ens podem apropar a la humanitat dels personatges i reconèixer-nos en les seves alegries i en les seves pors.

-S'ha de ser un superheroi per sobreposar-se a la notícia que has de morir?
ADRIÀ: Primer de tot cal dir que la notícia ja ens l'han donada a tots. De la mort ningú s'escapa. En el cas que plantegem en el nostre muntatge, el d'una mort anunciada o de final de vida, s'ha de ser valent, per descomptat. Però crec que ningú es sobreposa a aquesta notícia. Ni el mateix malalt ni l'entorn. El que es pot arribar a fer és acceptar la situació. Això no vol dir que no sigui dolorós, això vol dir que pots preparar-te per tenir una millor mort. Tot i això, a El Mal Morir sí que juguem amb la idea dels superherois. Per una banda, el protagonista és un gran aficionat als còmics de superherois i, per l'altra, juguem amb l'estructura clàssica dels còmics per explicar la nostra història. Crec que és crea una barreja interessant.

-Com vau plantejar la posada en escena?
ADRIÀ: Des d'un primer moment teníem clar que volíem fer una història centrada en els personatges i en la interpretació dels actors. Ens cridava molt l'atenció tenir al públic ben a prop. Sempre que l'espai ens ho permet juguem a dues bandes. És la disposició que més ens agrada i tenim comprovat que és quan el públic ho gaudeix més.

-Demana molt el text dels actors? Està plantejada la posada en escena com un crescendo?
MARTA: Moltíssim, és un treball intens i molt verdader alhora. És un viatge en la vida quotidiana d'algú que espera la mort, o sap que li arribarà més aviat que als altres, tot i que el final de l'obra ja te l'esperes, és com quan veus la peli "Titànic" saps que sí o sí el vaixell s'enfonsarà, el final, el crescendo de l'obra, té un final agredolç i inesperat,

-Us plantegeu seguir treballant com a companyia?
MARTA: Ara per ara no, però la porta és oberta sempre. Individualment treballem amb altres projectes