Amb el seu primer Scrakeja’t van triomfar. El van passejar durant anys i anys. I van aconseguir l’aplaudiment d’un públic que se sentia part de l’espectacle, que connectava, potser per primera vegada, amb l’univers de la dansa. Així que ara ja fa uns mesos, quan han fet 20 anys d’escenaris, la companyia CobosMika, o sigui Olga Cobos i Peter Mika, l’han tornat a muntar, ara com Scrakeja’t 2.0

Per què vau decidir recuperar aquest espectacle?

Amb motiu dels vint anys de CobosMika Company i com a tribut per tot el camí recorregut, volíem reviure alguna de les peces per tal d'establir un lligam temporal amb aquesta celebració. Vam triar la peça del nostre repertori que millor representava la connexió de la dansa amb tota mena de públics. Perquè és un any de celebració per nosaltres i volem fer-ho amb el públic. Poder fer dansa que connecti amb tots tipus de públic. Durant les més de 80 representacions del primer Scrakeja't (2007-2013) sempre va succeir aquest fet festiu, d'interacció amb la platea, del teatre com a espai on succeeixen coses i el públic no és observador, sinó part. Scrakeja't 2.0 és hereva d'aquesta filosofia.

Per què creieu que ha funcionat tan bé i que connecta tan bé amb els adolescents?

La combinació de danses urbanes i dansa contemporània, la qualitat del moviment emprat, juntament amb una narrativa teatral en clau de comèdia fa que l'espectacle connecti tant amb adolescents com amb nens i adults.

Era aquesta la vostra intenció quan el vau crear?

Sí. ScraKeja't 2.0, com el seu antecessor tenia aquest punt de partida de connexió i interacció amb el públic per comunicar amb el moviment.

Què és scraquejar?

Scraquejar és una paraula inventada com a recurs dramatúrgic per definir el moviment, la idea és que cadascú té el seu llenguatge en el moviment. Scraqueig, scraquejar i les seves derivacions també es fa servir com a ritme escènic.Scrakejar és moure l'esquelet amb intenció.

I per què un combat d'escraqueix?

Ens inspirem en els combats de la dansa urbana i ho transformem en la ficció de convertir-ho en una gran final pel cinturó que acredita com a guanyador del títol Mundial Absolut de Scrakeig. Organitzem un ring de lluitadors del moviment on el públic assistent decidirà qui dels finalistes és el seu escollit per ser campió mundial.

Com vau crear els quatre personatges que hi participen i com vau anar definint la seva manera de ballar?

Teníem la idea dramatúrgica d'on volíem que succeís l'espectacle: en la competició d'una gran final, ja que això ens permetia introduir al públic i activar-lo, no podia ser passiu. Un cop definit on i què passava vam triar els tipus de personatges que participarien a la Final. Els vam associar geogràficament i culturalment a un lloc del globus terraqüi i d'aquí vam extreure el llenguatge particular de cada un d'ells.

Hi ha danses urbanes i també ressons a Orient... és un viatge per diferents llenguatges?

Sí. El fet que els personatges estiguin lligats a una cultura fa que cadascú utilitzi un tipus de moviment que el lliga amb el seu origen.

Com els heu cosit?

Donant especial rellevància a la fusió entre moviment i interpretació.

Creieu que són necessaris espectacles amb els quals els joves puguin familiaritzar-se amb el llenguatge de la dansa?

Importantíssim! Molts públics, i els joves particularment, acostumen a veure la dansa contemporània amb cert recel. Hem apostat per aconseguir que qui s'apropa per primera vegada a veure dansa, es trobi amb un espectacle lluminós i estètic, on el moviment és llenguatge que transmet informació i que t'implica en l'acció. És una bona manera d'enganxar els joves a les arts escèniques en general, i la dansa en particular.