Amb només un disc, 1917, Queralt Lahoz s‘ha convertit en un referent en el panorama musical. Una posició que vol revalidar amb el seu segon treball, més personal, més pròxim a la seva manera d’entendre la música... Unes cançons que no només estrenarà sinó que també presentarà i explicarà als escenaris del Barcelona Districte Cultural.

Presentaràs els temes del teu nou àlbum abans de publicar-lo, ens expliques com és?

És un àlbum molt personal, amb sons cuidats per acompanyar les històries de cada tema, amb referències importants a les quals sempre m'agrada apropar-me i els sons han estat pensats per apropar-se a l'època. No perdo la necessitat de cercar l'arrel o de buscar la inspiració a les músiques amb les quals he crescut d'una forma o altra.

Es mostraran moltes cares de Queralt Lahoz que és el que em representa, la diversitat de sons, però amb un fil conductor que és la meva personalitat i tot el que representa.

De què parlen les noves cançons?

A aquest àlbum hi ha moltes històries, parlo de moltes coses, de la llibertat, de l'amor, dels estereotips, de l'ansietat, de la necessitat, del poder... parlo de la vida una vegada més amb imaginaris que van canviant segons la cançó.

Com han evolucionat musicalment?

L'evolució és màgica, es nota un disc molt madur i una diversitat de sons que alhora van de la mà. A 1917 feia molt poc temps que érem equip de treball, després de quasi dos anys coneixent-nos fem un gran equip, ens entenem a la perfecció i estem gaudint molt de tot el procés d'elaboració d'aquest nou àlbum i es nota al resultat.

Cap a on caminen les teves noves cançons, a on vols apropar-te i d'on allunyar-te?
Hi ha molta diversitat, però parla sempre de mi, les noves cançons van a la Queralt més profunda, a la que poca gent coneix, és una Queralt molt autèntica que cada vegada parla amb menys por, que canta el que vol quan vol i sap el que vol.
Les noves cançons s'apropen cada vegada més als sons que tinc al cap que és on vull anar i allunyar-me del que és extremadament sintètic que no em representa. Sempre vull allunyar-me d'allò que és banal.

Per què vols confrontar la teva música amb el teu públic abans de publicar-la?
Vull que el públic sàpiga que hi ha darrere de tot aquest procés o, com a mínim, aproximar els espectadors al camí que hi ha per crear aquestes cançons, al projecte, a l'esforç i a tot allò que no veuen. És un projecte molt interessant on poden escoltar les cançons diferents de com les escoltaran al directe, hem creat un format especial per fer les cançons més crues, més acústiques i que sonin diferents.
El que passi aquells dies només es viurà aquells dies.

Per què el títol, ‘De la cueva a los sonidos’? Sembla que vulguis tornar a les arrels? És un buscar en el passat per caminar cap al futur?

Mostrarem per sobre de tot el procés de creació i treball d'aquestes cançons, des de la inspiració, passant pel local, per tots els àudios que fem, arranjaments, estudi... però tot comença a la cova, a la ment, al local, a casa fins que es fa cançó i arriba al públic. Però al mateix temps al disc hi ha una cerca del passat per donar sentit al present i al que vindrà.

A ‘1917’, el teu anterior treball, buscaves en les músiques i en les ensenyances compartides amb la teva àvia i era un disc molt de dones, torna a passar això en el nou treball?

Quan una persona ha viscut una sèrie de coses, aquestes vivències sempre t'acompanyen i marquen tot el que facis; així que crec que tot allò sempre hi és present. Les músiques amb les quals vaig aprendre viuen a la meva veu i les dones de la meva família hi són presents a tots els meus treballs: és la meva vida i això apareix a les meves lletres quasi sense adonar-me, però tracta molts altres temes.

Era també música amb consciència de classe (si és que les classes continuen existint en aquest món tan estrany que ens toca viure), ho continua sent el nou?
Totalment, si t'estàs fent un disc sense multis, sense suport econòmic de cap classe més que del teu esforç, en temps on estem vivint d'aquesta manera, on s'aprofiten de la societat i deixen morir a gent al carrer vulnerant els drets humans entre tantes altres barbaritats i no parles amb una mica de consciència de classe és que no t'assabentes encara de què va el joc.

Morente o Lole y Manuel són referents que s'han citat de la teva feina, ho continuen sent? Qui més?

Sempre ho seran. Tinc grans referents que em semblen molt inspiradores: Lola Flores, La Lupe, La Niña de los peines, Estrella Morente, Celia Cruz, Missy Elliot, Queen Latifah, Camarón de la Isla, Paquera de Jerez, Mercedes Sosa, Héctor Lavoe, Armando Manzanero, Rubén Blades, Ella Fitzerald, Miles Davis, Jorge Pardo...