No és la primera vegada que Marc Rosich, a qui coneixem per la seva participació en altres títols programats als escenaris del Barcelona Districte Cultural (Bollywood, Bombay, Barcelona; o Àries de reservat) ha tornat a endinsar-se en una figura que ja havia transitat, la del pintor i performer Ocaña. Però amb aquest sentit Ocaña, Reina de las Ramblas, interpretat per un Joan Vázquez en estat de gràcia, ha aconseguit brodar el seu record: per això va aconseguir, a l’última edició, dos dels guardons que concedeix la crítica barcelonina, el de Millor Musical i el de Millor Actor de Musical. Perquè aquest Ocaña que està fet de copla.

Cal reivindicar figures com la d'Ocaña?
No ens podem oblidar de les figures que han obert camí per tal que alguns col·lectius, com és ara el LGBTQ, puguin gaudir de les llibertats que gaudeixen ara. En aquest sentit, Ocaña és una icona que es veu com a pioner a casa nostra de totes les lluites del col·lectiu. No és que estigués sol... però és qui va aconseguir un ressò mediàtic per la seva excentricitat i singularitat.

És una figura irrepetible en una Barcelona que ja mai més podrà ser així? És possible que la ciutat (la societat) torni a respirar un aire de llibertat similar?
Ocaña és fruit d'un moment determinat, del paisatge de cultura underground que va florir espontàniament a Barcelona els anys de la transició... les mateixes circumstàncies en què va néixer no es tornaran a produir, però no podem oblidar que on som avui és gràcies a persones com ell, que van donar la cara sense vergonya i amb tota la valentia.

Marc, per què tornar a aquest personatge que ja havia aparegut a la teva obra?
Ocaña em persegueix des dels anys en què vaig escriure Copi i Ocaña... Aquella primera obra va ser un encàrrec del teatre Tantarantana i va significar per a mi enfonsar-me en tot un nou món... que anys després encara em té fascinat. Fa tres anys, d'un teatret de Berlín amb el qual acostumo a col·laborar, em van demanar un espectacle amb repertori musical espanyol... i jo els vaig proposar escriure una nova peça, un espectacle de copla al voltant d'aquest personatge que coneixia tan bé... En aquell muntatge berlinès el Marc Sambola ja va fer de director musical. Amb l'èxit de la peça a Berlín, vam decidir fer la versió en castellà aquí a Barcelona... i teníem molt clar qui l'havia de protagonitzar: Joan Vázquez.

Com et vas enfrontar a crear el personatge escènic?
La major part dels monòlegs en què Vázquez es transforma en Ocaña són extrets d'entrevistes gràfiques de l'època, de revistes com Interviu o Party... o de la premsa més seriosa...

Què estava ja al text i què heu creat durant els assajos?
Malgrat que el text sembli improvisat, el Joan fa de manera estricta la partitura textual que vaig escriure...

La música tenia un paper tan important des del paper?
En en la major part de les meves obres la part musical és essencial, ja faci teatre de text, performatiu, recitals per a intèrprets, musical infantil o musical estricte, la música sempre hi és... Sempre m'ha interessat la dramatúrgia musical, com el text es trena amb la música creant nous sentits inesperats... de manera que música i text es tornen un dins l'espectacle.