Els dies mentits són aquells en els quals una dona ha dit una mentida. I no una mentida qualsevol. Una que té a veure amb el plaer que rep durant l’acte sexual, sobre com ha estat el seu orgasme. I d’aquests dies, d’aquestes mentides, parla Marta Aran en aquest text que ha escrit i que ha dirigit i que té com a única protagonista a una dona, la que interpreta Lara Salvador.

Per què vas decidir parlar sobre l'orgasme, o millor dir sobre la falta d'orgasmes?
Jo vaig patir durant set anys de la meva vida anorgàsmia. En aquell moment, ho vaig viure com si jo fos culpable de tot allò. Fins i tot, vaig arribar a pensar que el meu cos no funcionava bé sexualment, que potser tenia un trastorn, que hi havia alguna cosa en mi que no estava bé... Vaig haver de fer un gran treball amb mi mateixa i la meva visió de la sexualitat, tant emocionalment com psicològicament. Ara amb els anys, he entès que no era culpa meva, sinó que jo volia encaixar en una sexualitat patriarcal que m'havien ensenyat. Una sexualitat que no estava pensada perquè jo tingués un plaer real, ni una relació igualitària de parella, sinó que estava construïda només en el plaer de l'home. Va ser una passa endavant entendre que en les relacions sexuals, sobretot, m'havia de respectar a tu mateixa.

 Creus que encara és aquest un tema tabú? També entre les noves generacions?
No crec que els orgasmes siguin un tabú, avui en dia. Tu vas a Internet i pots accedir a moltes pàgines web. Ni la sexualitat, en si... Encara que sí que crec que hi ha un tabú a entendre la sexualitat que no sigui patriarcal... Tot allò que ens envolta, la pornografia, les presses de les relacions... Són coitocentristes, orgasmocentristes i sembla que com més violent i ràpid sigui, millor. I totxs hem assumit aquesta sexualitat i aquests rols de gènere com "la normalitat".
Les dones tenim necessitats, que els homes heteros han d'entendre, si volen realment que les seves relacions sexoafectives siguin sanes i igualitàries. Gran part de l'empoderament femení és comprendre què ens agrada, desprogramar-nos de la sexualitat que ens han ensenyat i no tenir por a practicar-la. És una feina de la parella, intentar entendre que el sexe que portem arrossegant des de generacions, no és del tot plaent per a ningú, sobretot per a les dones. Els homes han d'escoltar més i ser més receptius amb què està passant, i elles deixar-se portar per la seva intuïció... El sexe hauria de ser un espai comú on tots dos amants se sentissin en igualtat de condicions, de respecte i d'amor.

Amb qui connecta millor el teu text: amb les adolescents o amb les dones més grans? I com se'l prenen els homes?

Connecta amb tota mena d'edat, però de maneres diferents. Les adolescents connecten molt quan es parla de la pressa de les primeres vegades, el fet de voler agradar constantment i oblidar-se d'una mateixa... Amb les dones més grans, connecten més amb l'humor de totes les desgràcies que li passen a la protagonista, des d'un punt de vista més madur. Però haig de dir que no només connecten les dones, sinó que hi ha molts homes que després ens han escrit per dir que ells també havien fingit moltes vegades orgasmes. I és que les mentides en el sexe, no només són una cosa de dones. Qui sap si en un futur podria fer la versió masculina d'Els dies mentits...

Per què vas decidir que seria un monòleg?

Vaig decidir escriure un monòleg perquè volia plasmar la solitud que senten les persones quan creuen que no tenen una sexualitat plena. Jo vaig sentir molta solitud en tot aquest procés i va ser un camí que vaig haver de fer sola, no va ser gens fàcil.

Ja quan l'escrivies et plantejaves com volies que fos la posada en escena? Sempre vas pensar a dirigir-la tu?

En aquest text no em vaig plantejar com seria la posada en escena, sinó que vaig escriure els meus records i els records dels 5 testimonis que vaig entrevistar. A l'hora de dirigir escènicament, sempre m'espero a tenir una proposta de l'escenògraf, ja que l'espai escènic és determinant en un espectacle. El que sí que volia plasmar escènicament era el control que sentia la noia i de la programació feta per la societat, representada en els números que ella va escrivint durant tota l'obra.

Què ha suposat guanyar un Max?
Va ser un dels dies més bonics de la meva vida i un reconeixement a la feina que he estat fent durant tots aquests anys, però segueixo fent els mateixos emails per anar a buscar feina. El Max ajuda, però no és una clau màgica que t'obri totes les portes del món. Has de seguir trucant al timbre.