Dues, germanes i gallegues... I a més mortes.... Què en podem esperar de dues dones així?

Elles dues, que són les dues actrius-pallasses o pallasses-actrius que conformen la companyia Lolita Corina, ens donen fe que ha estat un plaer conviure durant més d’una dècada amb Las gallegas, l’espectacle que ara presenten al Barcelona Districte Cultural.

Una dècada amb Las gallegas és molt de temps... quin penseu que és el secret del seu èxit?
Aquest novembre fem tretze anys amb aquest espectacle... Per una banda, pensem que una bona relació entre nosaltres dues ha estat fonamental perquè un producte teatral hagi aguantat tants anys perquè en aquesta professió, en moltes ocasions, la qüestió és tenir resistència; i per l'altra, no haver perdut consciència que els personatges i l'espectacle es van fent grans, al mateix temps que nosaltres i que hem d'evolucionar alhora que ells per poder viure'ls en present.

Per què parlar de la mort des de l'humor? Per què ambientar la vostra obra a una vetlla?
Perquè trobem que és necessari trencar amb el tabú de la mort i que millor que fer-ho des de l'humor que és un doble tabú, no? Estem més acostumats a veure espectacles o pel·lícules dramàtiques quan es tracta de parlar de la mort, però fer-ho des de la comèdia ens resulta catàrtic per treure la por que tenim culturalment a morir.
Ens centrem en una vetlla perquè és un punt de partida que tothom tenim en comú: tothom s'ha vist en una vetlla i moltes vegades fins i tot per compromís. Això també ens donava l'oportunitat de donar un paper actiu al públic dintre de l'espectacle.

Com vau crear els personatges de Las gallegas?, i les situacions? Vau treballar a partir d'improvisacions?
El procés va ser escalonat. Primer vam decidir que els personatges estaven morts, perquè això ens donava la llibertat de fer tot el que volguéssim sense saber-ne: qui sap si els morts ballen bé o malament? Més tard, amb exercicis teatrals, vam saber que eren gallegues i germanes. Això ens donava joc i despertava la nostra part de clowns. Posteriorment, amb la direcció i la posada en escena, les vam situar espacialment a una vetlla i vam començar a improvisar per fer, per últim, la dramatúrgia.

Us considereu pallasses?, actrius?
Ens considerem actrius-pallasses. Diria que primerament actrius amb moltes ganes d'explorar l'humor i explorar-ho sense la quarta paret. I potser això és el que fa que passem d'una cosa a una altra.

Com definiríeu el vostre humor?
El podem definir com un humor que voreja l'absurd, que des de situacions absurdes pot apropar-nos als grans temes per no oblidar-nos que la vida no es pot prendre massa seriosament si no vols tarar-te.
Heu continuat el vostre camí amb Bruixes, hi ha una evolució en el vostre humor i la vostra manera d'entendre l'escena?
Sempre s'està en evolució però és cert que ens continuen fent gràcies les mateixes coses i la manera de relacionar-nos entre nosaltres en l'escenari. Potser per això ens funcionen rols molt semblants però que encara que no sigui voluntari canvien també, igual que ens canvia la vida amb el pas del temps.