Davide Carnevalli va ser i va decidir evidenciar amb Sacarina l’amargor d’un problema que viuen moltes ciutats: el de la gentrificació, el de la pèrdua dels barris pels veïns que són substituïts per turistes o per migrants d’alt poder adquisitiu. Barcelona n’és una. I una de les seves companyies de teatre més actives i lluitadores, La Ruta 40, ha decidit portar als escenaris aquest text primerenc del Carnevalli adaptant-ho a la nostra ciutat, tal com ens explica el seu director, Sergi Torrecillas.

Sacarina és un text ja amb uns anyets, però que continua sent molt actual?

Quan li vaig demanar al Davide Carnevali de llegir més textos seus, dels que ja havíem treballat plegats (Actes obscens dirigida per Albert Arribas al TNC i La Peppa Pigg pren consciència de ser una porqueta a la Sala Beckett dirigida pel mateix Carnevali) em va atreure aquest text primerenc, Sacarina, que feia referència al Milà de la moda i l'especulació dels anys 90. Lamentablement no han passat els anys suficients perquè la societat europea hagi fet un canvi substancial. Vaig veure de seguida que el mecanisme de corrupció tant sistèmica com de valors humans era igual de recent avui dia. De fet l'essència de la qual parla Davide al text: l'ambició, la corrupció o l'autoengany, és tan antiga com l'ésser humà i tan actual com intrínseca al nostre present. L'humor amb el qual en Davide retrata les nostres misèries, l'acceptació de la mentida és totalment vigent.

Per què l'heu adaptat a Barcelona? Com ha estat la feina d'incorporar superilles i altres?

La primera acotació de l'obra és que el text s'adapta al lloc i als intèrprets que la representin. I dona per suposat que tots en algun moment o altre de la nostra vida hem viscut una situació similar. De fet una de les parts més interessants del procés previ, va ser la part d'adaptació. Primerament amb l'Albert Arribas, que va fer una feina magnífica i després amb els intèrprets i l'autor, on vam poder jugar entre tots a situar l'acció en l'aquí i ara més immediat. Tot això amb la intenció de poder fer al públic partícip de l'època i l'engany que viuen els personatges. Tots pensen que enganyen a l'altre i és el sistema i el mateix entorn qui els té enganyats. La Sacarina només ens fa empassar, de manera més dolça, la mentida que saps que estàs ingerint.
La ciutat i la seva transformació ens afecta de forma directa. Parlar de la transformació de Barcelona, de la turistificació, de l'especulació, la gentrificació i de com la ciutat és un aparador internacional i ven una idea idíl·lica tant a turistes com a residents, són els motius que ens va portar a incorporar aquests elements.

La gentrificació de les nostres ciutats ha estat un gran problema de l'última dècada, la covid el canviarà o tornarem a viure-ho?

La Covid ho ha canviat tot i ha fet encara més evident la manca de recursos a la sanitat pública i ha posat en relleu la precarietat en la qual viuen molts sectors i com de venuts estem a una economia insostenible. Crec que el problema de la gentrificació també està relacionat amb aquesta desatenció de la població en benefici d'un sistema que ofega els habitants tant de centres urbans com de la perifèria. Quan s'acabi la Covid no sé si hi haurà canvis substancials en les inversions socials o si haurà servit per enriquir encara més algunes fortunes i corporacions que podran continuar especulant amb edificis, terrenys i propietats de països en venda com el nostre.

El turisme (causa de la gentrificació) ja ha aparegut a altres dels vostres espectacles, és un tema que us capfica?

Personalment crec que hi ha alguna cosa en la modificació de l'entorn i per tant de les persones i la manera de relacionar-nos que m'inquieta i crec que també als meus companys. El fet que el meu comportament pugui estar directament relacionat amb l'arquitectura de la meva ciutat, amb els locals que tinc a prop i qui els freqüenta, em preocupa i crec que pot determinar la profunditat de les relacions que puc establir al meu barri. I insisteixo que és una opinió personal, però crec que fem turisme a moltes de les relacions que tenim, si tenim en compte que fer turisme és visitar de manera superficial i viatjar és conèixer amb profunditat. Aquesta crisi de valors ve generada per l'entorn o és l'entorn que es transforma per la nostra crisi de valors?

La peça està plena de referències al teatre, la fa més atractiva o més difícil pel públic?

Crec que un dels grans atractius és aquesta referència al món del teatre, ja que tots juguem rols en aquesta societat i la mentida està molt present a les nostres vides. A l'espectador que no conegui com funciona el sector teatral no li serà gaire difícil fer un paral·lelisme amb qualsevol àmbit laboral en el qual has d'acceptar unes condicions que et fan rebaixar a uns nivells que no voldries. El joc de màscares pot succeir tant en un teatre com en una oficina o en qualsevol reunió informal després d'una feina qualsevol. La paradoxa amb què juga el Davide resideix justament aquí, a l'ofici on es juga amb la sinceritat és on la mentida fa més mal.

Com vau treballar la posada en escena i com vau trobar l'escenografia, que totes les ressenyes la destaquen com un dels grans encerts?

Des de les primeres converses amb el Davide i amb l'Albert Arribas vaig veure clar que era molt important incloure al públic dins de l'acció. La incorporació a l'equip de la Clàudia Vilà va ser determinant. Vam decidir transformar un espai cultural en un bar, ja que podria ser un negoci més rendible. És una operació no tan desbaratada que ha ocorregut a Barcelona recentment. Hem vist com antics teatres situats al final de la Rambla s'ha convertit en Discoteques, com el Capítol tanca i no sabem en què es convertirà o la sala Muntaner també al centre de Barcelona. Per tant, un espai que hauria d'estar dedicat a la cultura s'adhereix a la "cultura de consum", aquesta és l'operació que vam fer.
A més, un gran encert de la Clàudia, va ser decorar el bar amb uns quadres on els animals estaven vestits de manera humana o eren humans animalitzats, recolzant la idea de la domesticació de les persones en l'àmbit urbà. Aquest element reforça la idea de la gossa que apareix a l'obra, que s'acontenta amb sucres per superar la depressió.