L’ànima de La Banda, Street Groove són Paula Farran i Clara Martínez. Elles eren The Ground Sisters, un duet de claqué. I elles són qui van decidir ampliar el grup (ara són cinc) per poder seguir experimentat amb les possibilitats que el cos els ofereix no només cm a generador de moviment sinó també de sons i de ritmes. I així, explorant, jugant, ampliant els seus límits, neix ‘Interferències’, un espectacle que parla de la comunicació i la llibertat d’expressió

De quines Interferències voleu parlar?
Parlem de tot allò que trenca amb les rutines sigui negatiu o positiu. En aquesta obra les interferències ens fan sortir d'una comoditat que se'ns havia imposat i ens fan descobrir noves realitats que ens fan ser més lliures. Alhora, però, són aquestes mateixes interferències les que no ens deixen escapar del tot, i que una vegada rere una altra ens fan tornar enrere.

Com heu construït l'espectacle? Per què vau decidir parlar sobre la comunicació i com vau anar perfilant els moviments i la narrativa?
L'espectacle sorgeix primerament d'una necessitat creativa en l'àmbit rítmic i de moviment, i d'una voluntat d'ampliar el nostre llenguatge tècnic i explorar els nostres límits creatius. És posteriorment quan ens va moure el missatge de la llibertat d'expressió, com un col·lectiu unit pot anar apagant-se o ser l'espurna que fa canviar les coses. Sempre hem tingut la idea al cap de què volíem dir, i a poc a poc hem anat utilitzant els moviments i ritmes com a eines per a comunicar el que necessitàvem i d'aquesta manera s'ha anat perfilant el fil argumental.

Feu servir el cos com a instrument i no només per al moviment sinó també perquè fa sons, quines possibilitats us ofereix?
El cos té infinitat de possibilitats i a mesura que les anem descobrint en veiem encara més. Creiem molt en la utilitat d'estris quotidians per a complementar les opcions que el nostre cos ofereix i seguim investigant en aquesta línia.

Per què vau decidir fer créixer el grup? I per què incorporar les danses urbanes al claqué, que era el vostre llenguatge?
Com a directores, vam veure que cinc persones a escena multipliquen les opcions visuals i rítmiques. Mai ens posem límits i en aquest cas, vam voler ampliar les nostres idees per crear imatges i sonoritats a les quals no podem arribar sent només dues. La incorporació de la dansa i la percussió corporal té la mateixa explicació, volíem trencar amb el límit de dur i sonar amb les sabates de claqué. No només pel que suposa en l'àmbit musical, sinó també per jugar dramaturgicament a un nivell més profund..

El vostre projecte està molt lligat als centres cívics: neix a la Barceloneta i es presenta a Can Clariana. Ha estat important la seva col·laboració?
Aquest projecte no existiria sense aquests dos centres. Ha estat imprescindible la seva ajuda, ja que hem pogut disposar del temps i l'espai necessari per crear un espectacle d'aquesta magnitud. Estem molt agraïdes a aquests centres i a les persones que ens han obert les portes i que les segueixen obrint a gent jove amb idees noves i emprenedores.