Va néixer i va créixer a Perpinyà, filla d'una família d'emigrats espanyols. El flamenc sempre va estar present en la seva vida i, com Mélodie Gimard es va enamorar de les possibilitats musicals que li proporcionava el piano, va decidir que flamenc i piano componien la parella perfecta per expressar-se, per compartir el seu món, les seves muses i el seu Numen.

Com és la combinació de flamenc i jazz que practiques?
Numen és una proposta de fusió que es basa en els palos tradicionals del flamenc com per exemple tientos, bulerías, guajiras i romances... que experimenten una metamorfosi a través de les influències musicals que m'inspiren. El jazz és un estil molt ampli que permet que cada integrant de la banda pugui expressar-se gràcies a la improvisació, sigui en forma de solo o en conjunt. En aquest projecte, utilitzo aquesta eina per arribar a un clímax entre els músics, segons uns codis establerts. El mateix passa en el flamenc: improvisació conjunta a partir d'una idea establerta. Es tracta d'una conversa sobre un mateix tema en la qual tothom pot opinar!

Què té el piano que el fa atractiu per al flamenc? I per què vas decidir que aquest era el teu camí?
El piano és un instrument meravellós que et permet jugar amb un ampli ventall de colors. La capacitat de volum, el timbre que tries, el disseny del so i l'àmbit pot ser molt més ampli que el de la guitarra. I és així ja pel simple fet de tenir 7 octaves... Sempre m'ha fascinat. Des de molt petita vaig estar estudiant música i dansa i el fet d'enamorar-me del flamenc em va fer entendre que a més de reharmonitzar el cant també podia usar els meus coneixements en ball per a traduir el soniquete dels blocs de peu amb notes musicals. En l'àmbit acadèmic, no existeix oficialment l'escola del toque flamenc al piano... tècnicament molts "trucs" o idees d'acompanyament estan encara per descobrir... No obstant això, el piano sempre ha existit en els cafès cantants que van ser els precursors dels tablaos, Així que era inevitable que, amb el temps, es convertís en un instrument més del quadre flamenc. Al meu entendre, qualsevol instrumentista que estudiï els codis d'aquest art i se senti identificat amb aquesta forma de comunicació pot sonar molt flamenc. Al final és un llenguatge que ens permet traduir les emocions més profundes de manera espontània, si sents que el flamenc et permet expressar això, endavant!

Quina és la presència del flamenc en el sud de França, que és d'on tu procedeixes i per què vas venir-te'n a estudiar a Barcelona?
Al Sud de França existeix molta cultura flamenca per diversos factors. Primer, pel factor històric: en els anys trenta, França va veure com arribava una onada d'espanyols per refugiar-s'hi durant la retirada i que s'hi van quedar a viure per sempre... aquest és el cas de la meva àvia. També perquè en Perpinyà (la meva ciutat natal) hem conviscut sempre amb la comunitat gitana, que porta diversos segles allà i que, de fet, parla català!!!
Després, a casa meva sempre s'ha escoltat copla, folklore espanyol i per descomptat flamenc, això afegit a les meves vivències provoca un còctel de cultura musical bastant heterogeni....
Vaig venir aquí a estudiar perquè em van donar a triar entre París o i Barcelona per estudiar amb el meu Mestre Pierre Reach. Vaig triar estar a l'altre costat de la frontera per estar més prop de les influències musicals que m'inspiren i així, reconnectar amb els meus orígens.

A més de pianista i compositora, treballes com a directora d'espectacles flamencs per a diferents festivals, quin és el moment que creus que està travessant actualment el flamenc?
El flamenc està travessant una crisi bastant fosca. Desgraciadament, la majoria dels consumidors del flamenc són estrangers. A causa de la baixada exponencial del turisme a Espanya, els locals més emblemàtics del flamenc s'han vist obligats a tancar les seves portes durant mesos. Alguns han tancat per sempre, és el cas del Casa Patas. D'altra banda, és una pena que els espanyols consumeixin tan poc la seva pròpia cultura, no som conscients de la riquesa artística que té aquest país i tinc la impressió que l'interès per mantenir les tradicions s'està perdent cada vegada més. Entre la globalització i la pandèmia... és difícil seguir endavant, ser creatiu i projectar obres noves, ja que no sabem si, fins i tot, si podrem realitzar-les. Però hem de confiar que aviat tot aquest malson quedarà enrere i l'art tornarà a somriure