Va haver de marxar del seu país, el Líban, i per aconseguir sortir-hi va haver de viure un infern de burocràcia i papers que, un cop ja arribat a Espanya, va convertir en un espectacle que combina teatre, dansa i audiovisual. Anthony Kmeid va poder crear Los papeles gràcies a una residència al CC Cotxeres Borrell i ara viatjarà per la xarxa de centres cívics de la mà de Barcelona Districte Cultural.

Com va ser la teva experiència per aconseguir sortir del Líban?, per què vas creure que havies de marxar del país?

Més enllà que el fenomen de l'homofòbia és una qüestió global, és cert que al Líban existeixen unes lleis que restringeixen l'expressió de gènere i de l'orientació sexual amb plena llibertat. Créixer en una generació de postguerra implica curar ferides que van ser obertes durant la guerra civil, i la realitat sociopolítica actual no és tan diferent de la que van viure els nostres ancestres: continua existint cert sectarisme confessional dirigit pels líders de la guerra civil, el racisme segueix present amb poca voluntat política per resoldre'l, i els interessos internacionals no faciliten superar l'herència política que va néixer després de la guerra. Aquesta situació va ser un motor important a l'hora de decidir que volia sortir del país.

Malgrat això, sempre m'he sentit part del món més enllà de la meva identitat nacional. Vaig créixer estant en íntim contacte amb l'art, i la imatge romàntica de les diferents cultures i paisatges va alimentar la meva curiositat per conèixer diferents maneres de viure i d'existir.

Com t'havies format com a ballarí al Líban?

Des de molt petit el cos era el meu principal canal d'expressió, i encara que els meus pares no ho volien al principi, gràcies al suport d'una professora, vaig aconseguir apuntar-me a classes de ball quan tenia 8 anys. Vaig arribar a guanyar el campionat nacional en ball de saló i a formar part de les dues companyies més grans del Líban: Caracalla i El Rahbani. També vaig participar en diversos videoclips com a ballarí, experiència que em va descobrir l'interès per la videografia, formant-me després en audiovisuals.

Tan dur va ser aconseguir els papers per sortir del país que vas necessitar convertir la teva experiència en espectacle?

El procés burocràtic que vaig haver de sofrir per aconseguir sortir del Líban em va portar a adonar-me de l'absurd i injust que és definir les persones a partir d'un criteri clarament classista i racista. Les persones que procedim del Líban i volem viatjar com turistes a Espanya hem de demostrar que tenim un capital econòmic i ser posseïdors de propietats, condicions aquestes que no s'exigeixen en el cas contrari.

L'entrevista en l'ambaixada espanyola és una experiència especialment desagradable. Quan un es veu analitzat i jutjat per una persona que no pertany a la teva pròpia comunitat, la violència burocràtica pren un tint racista que s'expressa amb el sentiment d'inferioritat que sentim la majoria dels libanesos respecte a les comunitats europees.

No vaig decidir explicar aquesta experiència en aquell moment, sinó quan vaig viure el racisme una vegada ja arribat a Espanya. Em va sorprendre que el color de la meva pell em permetis passar d'alguna manera desapercebut. La meva manera de vestir, bastant comuna als cercles progressistes del Líban i que respon a una estètica occidentalitzada (que no occidental), provocava que l'altre em percebés com una persona local. Però quan parlava i es notava el meu accent, o quan em preguntaven pel meu país d'origen, la seva mirada canviava radicalment. O bé expressaven amb compassió catòlica la seva empatia per la meva situació com a migrant, o bé compartien una ignorància absoluta cap a la meva cultura estereotipant totes les meves conductes i comentaris. Per descomptat estic posant l'accent en experiències racistes i profundament incòmodes, que són les que, per incomptables, em van inspirar a l'hora de crear Los papeles; però no vull obviar la sort que he tingut de trobar amistats i també persones conscienciades que s'han acostat a la meva persona des de la normalitat i la igualtat de tracte.

Com vas crear l'espectacle?

La formació que he rebut en l'àmbit escènic i audiovisual mai m'ha facilitat la meva projecció en l'àmbit professional. El món artístic és difícil d'abordar, no només al Líban; també aquí els estudiants es troben amb aquest hàndicap. Tenint això present, la creació de Los papeles ha significat un llarg recorregut en la cerca no personal i també escènica i professional.

El cos és el primer canal de comunicació de tot ésser humà i sempre m'ha atret el seu poder simbòlic i d'acció. Però la meva formació audiovisual ha influenciat en la relació que existeix entre el meu cos i la seva posada en escena, enriquint el seu llenguatge i capacitat d'expressió.

Vaig entrar en la residència del Laboratori Tísner de Cotxeres Borrell amb una idea encara molt ambigua en el seu format però amb un contingut que ja era clar i es presentava de manera concisa.

Los papeles és una peça autobiogràfica que presenta la meva experiència, però també una perspectiva política i reivindicativa. Tenia la necessitat d'exposar com els prejudicis racistes i masclistes no només existeixen al Líban; Per exemple, aquí he observat prejudicis que donen per fet que tota dona que porta vel és conservadora, quan existeixen feministes lesbianes religioses (amb vel o sense) que lideren una lluita invisibilitzada, però no per això menys potent i real. Aquesta peça pretén superar el prejudici que recau sobre la meva identitat com a libanès. Los papeles és una història d'amor prohibit, però això no em va impedir viure la mateixa experiència sexo afectiva que hagués experimentat aquí com a homosexual. És cert que l'homosexualitat a Beirut no gaudeix de la mateixa llibertat que a Barcelona, però la història d'amor és la mateixa, aquí i allí. Beirut té una comunitat molt progressista que, malgrat les restriccions sociopolítiques i morals, no amaga la seva orientació sexual i s'enfronta a violències homofòbiques que no són tan diferents de les que experimenta la comunitat LGTBIQ+ de Barcelona.

-Com ho has treballat amb diferents disciplines: teatre, dansa, audiovisual?

Durant el procés creatiu vaig anar investigant entre totes les possibilitats que m'oferien les diferents tècniques, així com les diferents maneres de tractar-les i de relacionar-les entre elles. Finalment va sorgir un format molt propi, que és un híbrid de cinema, teatre físic, dansa i text. Durant la peça es projecta un vídeo personal sobre la relació íntima que vaig mantenir amb qui era la meva parella a Beirut, alhora que el teatre i el text juguen un paper fonamental per a denunciar la violència burocràtica que vaig sofrir durant el laberint migratori. La dansa és present al llarg de tota la història, com ho ha estat en la meva vida.

-Portes ja sis anys a Barcelona, t'està sent fàcil integrar-te en l'escena local? Què és el que està sent més difícil?

El que està facilitant relativament la meva integració a l'escena local és, d'una banda, el fet que la temàtica migratòria àrab desperta una certa curiositat entre el públic local, i també que l'actual situació sociopolítica respecte a les qüestions de gènere està de "moda", que malgrat els molts perills que aquesta amaga, suposa també l'oportunitat de generar un canvi social en traslladar-se la lluita a l'escena política.

D'altra banda, i no menys important, agrair a Soledad Garzón, programadora del Centre Cívic Cotxeres Borrell, per la seva confiança en el projecte i la seva ajuda inestimable a l'hora de navegar per la marea que suposa arribar a escena.