No volia ser un heroi, només era un Ragazzo que havia d’anar a la platja i que finalment va decidir quedar-se a Gènova per poder participar en una de les manifestacions en contra de la cimera del G-8. Un noi que escrivia poesia, que pensava que un món millor era possible i que la lluita per aconseguir-ho havia de ser pacífica. Un noi que volia estendre la colada al balcó de casa seva, encara que les autoritats ho haguessin prohibit en una ciutat presa per les forces de l’ordre. Un noi que va descobrir que el món que ell volia millor podia blindar-se en la brutalitat per evitar que ningú el canviés. Un noi que es va trobar amb la violència. Un noi que va conèixer la por. Un noi que va morir i a qui van convertir en un heroi. Malgrat que ell només volia ser un Ragazzo.

QUI VA SER CARLO GIULIANI? I PER QUÈ VA MORIR?

Carlo Giuliani (14 de març de 1978 - 20 de juliol de 2001) va ser un jove anti-globalització que va morir durant la repressió de les protestes que es van produir durant la cimera del G8 (la que reuneix als països més desenvolupats) a Gènova l’estiu del 2001.

Carlo vivia amb el seu pare Giuliano Giuliani, conegut sindicalista de la Confederació General Italiana de Treballadors, i la seva mare Haidi, que posteriorment va ser senadora de Refundació Comunista. Havia planejat passar aquell 20 de juny a la platja, però les notícies sobre els disturbis que s'estaven produint a Gènova li van portar a participar en una manifestació del moviment antiglobal Tute Bianche.

Durant la marxa, durant la qual es van produir altercats entre els manifestants i les forces de seguretat, un land rover dels carabineri va xocar contra una paperera i va quedar envoltat per un grup de joves, entre els quals estava Carlo, qui va recollir un extintor del terra i ho va aixecar. Un dels caribineri li va disparar al cap i el jove va caure al terra; en la seva fugida, el land rover li va passar dos cops per damunt. I el cos del jove va romandre a terra durant hores mentre les forces de l'ordre dispersaven la marxa. Els fets mai han arribat a esclarir-se i el policia que presumptament va disparar ha canviat la seva declaració en diverses ocasions.

COM VA SER AQUELL JUNY DEL 2001 A GÈNOVA?

La cimera del G8 (la que reuneix als vuit països més industrialitzats del món) va ser polèmica des que es va convocar: va haver-hi crítiques que asseguraven que la ciutat italiana no reunia les mesures de seguretat necessàries, així que les autoritats van establir unes fèrries normes per a aquells dies de juny: van recomanar als habitants de Gènova abandonar la ciutat aquell cap de setmana; van tancar l'estació de trens, el port i l'aeroport; van segellar el clavegueram per temor a atacs terroristes; van enviar a 20.000 policies i militars... Van blindar la ciutat i la van dividir en tres zones amb diferents nivells d'accés: Zona rossa (Zona vermella, on es celebraria la cimera del G8), emmurallada mitjançant contenidors i a la qual només podien accedir els residents; Zona gialla (Zona groga, al voltant de la zona vermella i amb accés limitat) i la resta de la ciutat, a la que es podia accedir lliurement.

I QUÈ PASSAVA AQUELL JUNY DEL 2001 A BARCELONA?

El 25 de juny, només uns dies després de la mort de Carlo Giuliani, el banc Mundial tènia previst reunir-se a Barcelona. I des de feia mesos els moviments anti-globalització s'havien organitzat per donar resposta a aquella trobada de mandataris econòmics. El 25 de juny va tenir lloc la principal manifestació, que va congregar prop de 30.000 persones: la marxa va sortir dels Jardinets de Gràcia, va baixar per passeig de Gràcia i va arribar a plaça Catalunya, on la Policia va carregar contra els manifestants: va haver-hi uns 50 ferits i 22 detencions. Més de 70 organitzacions es van querellar contra la Delegada del Govern a Catalunya, Julia García Valdecasas, i la Policia per la brutalitat de la repressió i per haver infiltrat agents entre els manifestants. La querella va ser arxivada al gener de 2002.

PER QUÈ "RAGAZZO"?

Text de la seva autora i directora, Lali Álvarez

"L'any 2001, a Barcelona, vaig assistir a la meva primera manifestació anti-globalització, cridàvem contra el Banc Mundial, que pretenia reunir-se a la ciutat, cimera que es va avortar, fet que vam interpretar com una victòria contra el neoliberalisme, avortaven "per si de cas...", els fèiem por. Els fèiem por? La delegada del govern, la Valdecasas, havia fet una forta campanya de criminalització de "los radicales". Pretenien fer-nos por i que no ens moguéssim de casa o justificar futures intervencions policials desmesurades? Barcelona es dibuixava revolucionària a la nostra imaginació. Era juny i feia calor. Era Sant Joan! Tornàvem de la revetlla i encara ens quedaven ganes de ballar. La recordo com una mani èpica. Anteriorment hi havia hagut molta repressió per part de les policies en els altres països on la gent s'havia manifestat contra el G8, BM, FMI o la OMC, sabíem que a Barcelona no seria diferent. Però érem molta gent i la mani, de veritat, la recordo èpica. Gent de tota mena, música, djembés, un clima de resistència alegre a la precarització de la vida, exigíem aquell món on hi caben molts mons. Els vells i els nous moviments socials en marxa contra el capital. És cert, també hi havia partits i sindicats que ens han re-provat que són tentacles del capital. Però a mi, aquell dia, em semblava que realment un altre món era possible, i que seria un món més just, sa i feliç.

Tot i que qui organitzava la mani havia acordat que seria reivindicativa i pacífica, hi va haver persones que van fer servir la violència contra béns materials. Nosaltres ho vam veure de lluny, quan s'acabava la mani. I va començar la batalla. A Plaça Catalunya. Batalla que m'ha vingut al cap moltes vegades des de llavors, sobretot durant el maig del 2011, deu anys després. Avançaven cap a nosaltres, que érem al centre de la plaça amb els braços alçats, tirant gasos i repartint amb les porres. Després col·legues explicaven que el mateix tio que tirava una pedra, després treia les manilles i detenia al que tirava la pedra del costat, a qui havia animat per fer-ho. Van haver-hi 22 detinguts i una trentena de ferits. M'ha vingut al cap aquesta batalla moltes vegades, perquè recordo pensar: "Sóc anti-violència (era jove i inexperta, i ho pensava així) d'acord, m'agradaria una revolució pacífica, però... ens la deixaran fer sense violència?" Vaig tenir la sensació que, com menys desitgéssim els ciutadans la violència, més en podrien exercir contra nosaltres els aparells del poder. Encara avui, però, segueixo desitjant altres formes revolucionàries com el boicot a través del no-consum, i no desitjo aplicar la violència, la violència directa, la que es fa amb el cos, contra altres cossos.

En aquella mani, més que mai, jo tenia 21 anys acabats de fer, més que mai vaig entendre el que volia dir tenir una ideologia. Ens havien fet creure que les ideologies havien mort, que estàvem destinats a ser grunges, la generació "X", uns queja-vidas, a xupar Nirvana i a llepar eme, i que si t'ho curraves mínimament triomfaries, que volia dir que et podries comprar una casa i tenir un curro amb un sou decent per tota la vida i que si t'ho curraves una mica més, a sobre, treballaries del que tu volguessis, perquè hauries anat a la Universitat i tindries un títol. Va ser aquell dia, veient la que eren capaços de liar per a desmotivar-nos de la dissidència, quan em vaig adonar que era absolutament necessari ser dissident, encara que no sabés com fer-ho, havia d'imaginar-ho, convertir-ho en idea, i impregnar-m'ho a la voluntat.

A Gènova, el juliol de 2001, hi va haver una trobada del G8 (G7 + Rússia). I a Gènova, estava passant quelcom com el que havíem viscut a Barcelona feia un mes. Xerrades al carrer, assemblees, manifestacions, accions de violència directa contra béns materials, accions teatrals, música... però a lo bèstia. 500.000 persones a les manis, concert de Manu Chao amb 20000 persones, el Forum Social ocupant un estadi i una escola per al media-center, gent de tot el món. I la suspensió de drets més gran que hi havia hagut a Europa des de la segona guerra mundial. 30.000 policies, l'exèrcit, la ciutat assetjada, els transports paralitzats, un estat d'excepció. I la repressió brutal mitjançant la violència directa de la policia contra els manifestants i els periodistes. A lo bèstia. És de visionat obligatori el documental Black Block de Carlo Bachschmidt on es relata el terror viscut dins l'Escola Diaz, seu del centre de comunicacions del Forum Social, assaltada brutalment per la policia el vespre del 21 de juliol de 2001, l'endemà de l'assassinat de Carlo Giuiani.

A Carlo Giuliani el van assassinar a la Piaza Alimonda de Gènova a les 5 i 20 de la tarda del 20 de juliol de 2001.

La versió oficial ("Huyo, son la peste!" que diria Lizano), la versió oficial diu que Mario Placanica, un carabiniere de tan sols 21 anys (els mateixos que en tenia jo en aquell moment) va disparar contra Carlo en un estat de confusió i pànic quan el seu jeep estava sent atacat pels radicals. Hi ha d'altres versions, és clar.

Mentre treballàvem "Jo mai" amb la Prisamata, un dia xerràvem d'això amb l'Oriol Pla. Jo feia temps que volia escriure alguna cosa sobre el tema, i m'hi vaig posar. A investigar. A provar. Provava un diàleg entre Carlo i Placanica on el tema central era l'enfrontament existent entre la ciutadania i el poder, quan vaig contactar amb Haidi Giuliani, la mare de Carlo Giuliani. Després de creuar alguns mails amb ella i amb Elena Giuliani, germana de Carlo, vam fer una vídeo trucada, ella a Gènova, jo a Barcelona, en italià (el meu força precari). Ella em parlava, amb el cabell embolicat en una tovallola, des de l'habitació de Carlo. Li vaig explicar la nostra intenció de fer una peça de teatre sobre la mort de Carlo, i que estava escrivint el text, que estava provant una conversa entre Carlo i Placanica. Em va mirar en silenci durant uns instants i llavors em va dir: "ma... perché?". Perquè volia fer parlar al Placanica? Què esperava trobar-hi en aquest personatge, si ni tant sols és clar que fos ell qui va disparar? I em va parlar del Carlo. Que sempre que podia s'escapava a la platja. Que era un poeta (després em va enviar alguns dels seus poemes). I em va explicar que un ballarí, a Brasil em sembla, va fer un espectacle on ell interpretava a Carlo, i que ella li va enviar la seva samarreta per fer-ho, i la sensació que va tenir en sentir el seu fill viu per uns instants. Escoltant-la vaig recordar-me dins l'aigua del mediterrani, dotze anys enrere, aquella tarda del 20 de juliol de 200, mentre moria Carlo, i algú que venía a explicar-nos-ho. I aquí va néixer "Ragazzo".

Amb l'Oriol Pla, a "Ragazzo", estem construint un jove. Un jove que viu, sense saber-ho, els tres últims dies de la seva vida, en un context com el que es va viure a Gènova l'estiu de 2001. De fet, Ragazzo ho viu també el juliol de 2001, les dates són l'única referència exacta a la història de Carlo Giuliani. Les dates i l'assassinat. L'assassinat, òbviament, perquè és la història que expliquem, la d'un jove, no un jove qualsevol, un jove únic, que és assassinat per ser on i com és. La data, perquè entendre la mort de Carlo Giuliani en aquelles dates i en aquell context, penso que ens pot ajudar a comprendre (a dubtar, si més no) esdeveniments claus del que llavors era futur i ara és passat (Torres Bessones, per exemple), i del present (Operació Pandora, per exemple). Però amb "Ragazzo" també volem entendre les forces d'un jove que lluita, que s'enamora, que decideix viure malgrat les amenaces. I preguntar-nos sobre la violència i els seus efectes, i com combatre-la. I fer un homenatge a Carlo Giuliani. "Sense memòria no hi ha futur".

Lali Álvarez

Gener 2015

FITXA

Autoria i direcció:  Lali Álvarez Garriga. Intèrpret: Oriol Pla. Il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas Nogué. Ajudant de direcció: Quimet Pla. Assistent al muntatge: Irene Vicente. Col·laboradors Aleix Aguilà i Isaac Domínguez

LA PREMSA HA ESCRIT:

“Aunque la biografía dramática de Álvarez es de una enorme sensibilidad y cercanía —es sólo un joven que siente, piensa y reacciona—, Ragazzo alcanza todo su sentido y potencia escénica por la magnética presencia de Oriol Pla. Hay que ser claro: no estamos ante un enorme actor. Las valoraciones convencionales no sirven para un individuo que es la honestidad personificada” (JUAN CARLOS OLIVARES, EL PAÍS, 2/01/2016)

“En las distancias cortas, Pla mira con intensidad magnética. Siempre transmite verdad, jamás impostura. Y firma una 'performance' antológica en la secuencia de la muerte del 'ragazzo', modélica en interpretación y dirección.” (JOSÉ CARLOS SORRIBES, EL PERIÓDICO, 30/12/2015)

“Si me dicen que apueste ahora mismo por un actor joven con un gran futuro, capaz de mostrar verdad, gracia y fuerza, y una versatilidad de virtuoso, mi voto va directo para Oriol Pla.” (MARCOS ORDÓÑEZ, EL PAÍS, 16/01/2016)