Portugal va perdre les seves últimes colònies africanes a mitjan dècada dels setanta i fins llavors van arribar a Lisboa centenars de milers d’habitants dels territoris que la metròpolis tenia ocupats a Angola, Sâo Tomé, Cap Verd o Guinea Bissau. Van arribar amb la seva cultura, les seves tradicions, la seva herència, i es van instal•lar en barris de xaboles, els anomenats “bairros de lata”, que dues dècades després es van desmantellar. I van ser reallotjats en nous barris situats als marges de la ciutat, que quasi no tenien serveis públics. I va ser allà, en aquelles barriades pobres d’extraradi on la ciutat del fado es desdibuixa, que la seva cultura va anar evolucionant i es va fer poderosa. Alguns músics nouvinguts van mantenir els seus instruments tradicionals (com el ferrinho o la kora), mentre que altres es van armar amb moderns MacBook Pro, amb un programari que els permetia editar la seva música. I tant els uns com els altres la van fer créixer i van buscar noves sonoritats per al kuduro angolès o el funaná arribat de Cap Verd, que van enriquir l’afrohouse o el trap.

Però Lisbon Beat no és només la història de com una música arribada de fora ha anat canviant els seus registres; també és la història de com la gent que fa aquesta música s’ha anat transformant fora de la que era la seva terra, de com els batega el cor i de quins desitjos, quines pors, quines alegries i quines penes traspua.

Amb la mirada posada en el factor social (racisme institucional, problemes d’identitat dels nascuts en sòl portuguès), el film ens porta a les festes de carrer, els estudis i sales de concerts acompanyats per col•lectius electrònics com DJ do Ghetto i el segell Principe, rapers com MC Vado Màs Ki Às o MC Pempas i el productor Dr. Délio Beats. Entenem així l’evolució recent de l’afrohouse, el rap crioll, la batida o el trap que expressen la ràbia i els anhels del gueto. El vessant tradicional també té el seu lloc a través de Wilson Vilares, que va passar de militar al techno a aixecar el segell CelesteMariposa i donar suport a veterans com Chalo Correia o Julinho da Concertina. Entre tots, componen el potent i apassionat ritme de l’extraradi de Lisboa, que clama pel seu reconeixement.

LA CRÍTICA HA ESCRIT:
“Al ritmo de estilos como el kizomba, el funaná o el batuque —todos ellos de raíces africanas— y de sus más recientes evoluciones como el afrohouse, el ghetto zouk o el rap criollo, se nos muestra la imposibilidad del mestizaje cultural en Lisboa, la importancia de estos ritmos en el panorama musical de Portugal y el racismo institucional que, casi 50 años más tarde, sigue impregnando a este país.”
(SOFIA ROBLEDO, MACGUFFIN007)
https://macguffin007.com/2019/11/04/in-edit-barcelona-2019/ 

FITXA ARTÍSTICA:
Directors: Rita Maia i Vasco Viana. País: Portugal. Any: 2019
Idioma: Portuguès. Còpia VOSE