Una parella que trenca i una veritat de la qual no n’han volgut parlar. Ara tots dos s’enfronten a una revelació que els marcarà un camí diferent per a cadascú. Un camí que és tant just com necessari: un final que també és un principi. Tancar ferides, prendre consciència, acceptar la responsabilitat, perdonar-se, trobar respostes, fer-se preguntes.
El que no es diu, fa pujar dalt de l’escenari la realitat silenciada del que es coneix com a “cultura de la violació”, aquella dinàmica tan arrelada en la nostra construcció social i sentimental que fa que permetem conductes, que encobertes per l’amor, el desig i la necessitat de respondre a les expectatives d’un imaginari adquirit, perpetuen la pràctica de la violació. 

Es tracta d’una cosa tan comuna i silenciada que ens pensem que no existeix. Però alhora és tan comuna i tan propera que, si cadascú de nosaltres reviséssim la nostra biografia sencera, tots acabaríem trobant-la. 

Tots i totes descobriríem que algun cop vam ser víctimes i algun cop vam ser agressors. Una altra cosa és que mai no vulguem o no sapiguem dir-ho.

La crítica ha escrit:

“Una història real, on el que aflora són els sentiments. Després de molts anys, una parella trenca una veritat que no han volgut parlar fins ara. Una història que gira al voltant de l'abús sexual. La directora Marilia Samper ha volgut posar veu a fets encoberts per l'amor. En Espectacles BCN comptem tots els detalls d'una obra real on el que abunda és la tristesa arran d'un fet que li va canviar la vida a una dona.”
(ANDREU CRUZ, ESPECTÁCULOS BCN)
https://www.espectaculosbcn.com/critica-el-que-no-es-diu/

“L’emocionant proposta de Samper s’aguanta sobre un àgil text que de manera molt ordenada i un xic didàctica mostra la pèrfida percepció social de les agressions sexuals, des de la mare que dona part de la culpa a la nena, fins als companys d’escola del noi, que celebren l’homenia, i el terrible procés de autoinculpació o d’acceptació de l’agressió com una cosa sense gaire importància. Un text que interpel·la directament homes i dones com a agressors, víctimes i col·laboradors necessaris. Però sobre això s’aixeca una impressionant interpretació de caire realista de Muguet Franc i Xavi Sáez. Un tour de force que inclou flashbacks molt ben introduïts al relat des de la direcció. I tot això en un espai escènic absolutament despullat, sense escenografia, sense attrezzo. El que no es diu, perquè no hi ha ningú que ho vulgui escoltar, és segurament el text més ben travat de Samper i una proposta imprescindible per canviar les males percepcions de la societat sobre la qüestió.
(SANTI FONTDEVILA, ARA)
https://www.ara.cat/cultura/marilia-samper-sala-beckett-critica-autopsia-violacio_1_3983692.html