Un cos empresonat en un terrari –paisatge patètic i esgotat– que a través de la dansa acull figures i imatges que ho impulsen a un futur encara sense noms ni formes.

Amb una dansa vacil·lant, Crisálida és una proposta que pretén desdibuixar el contorn de l'ésser humà, treballant elàsticament entre imatges recognoscibles i cossos per descobrir, per a acollir no sols el que es coneix, el nostre esgotat present, sinó el que és irrecognoscible i que encara ha d'arribar. 

Paul Celan insistia en la naturalesa dialògica del poema (i per extensió, de les arts en general), afirmant que el poema sempre està venint, sempre de camí cap a alguna cosa. Cap a alguna cosa oberta, ocupable, potser cap a un Tu assequible.
La qüestió que ens ronda des de l'inici és: què passa quan aquest Tu no és assequible, sinó que més aviat s'ha assecat, s'ha oblidat de la seva capacitat essencial d'escolta i acolliment?

La crítica ha escrit:

“La peça actua a diversos nivells, de manera que és compatible amb qualsevol mirada que estigui disposada a deixar-se emportat per un acte d’apel·lació col·lectiva. Com a rerefons, la qüestió de la llibertat individual i el gaudi de ballar. Un tema que la coreògrafa aborda des d’una intervenció plena de fisicalitat, amb radicalitat, sense concessions i disposada a generar incomoditat. La intensitat del seu gest, la determinació del moviment amb el qual relata l’experiència singular d’una dona atrapada en un etern retorn nietzscheà (una femella de lleopard solitària i cinètica) i la resolució final de l’espectacle, amb assertivitat i complicitat del públic, la converteixen en una de les intervencions performatives més destacables a la ciutat dels darrers mesos.”
(JORDI SORA, EL TEMPS DE LES ARTS)
https://tempsarts.cat/arts-esceniques/dansa/el-cos-polititzat