Es pot fer teatre i no fer servir ni paraules, ni actors adults? Aquest és el repte que es va marcar la companyia Ça Marche per crear la tercera part de La trilogía del hijo, formada per les peces Ça va, Ta Gueule i Silence. Si ja en el cas de Ça va es plantejaven el pas de la infància a l'edat adulta, la infantilització del món i el potencial polític subversiu que li és propi al nen, i a Ta Gueule es van interessar pel treball amb nenes en escena, a Silence continua la investigació on els nens prenen la paraula per comunicar al públic la dificultat de deixar la llar, de créixer i d’enfrontar-se al món.

Perquè no és fàcil deixar la llar paterna. Tampoc ho és acceptar tot el que comporta fer-se gran. Seria fantàstic poder escapar-se i deslliurar-se d'aquesta càrrega. I Silence interroga aquest desig. Se submergeix en aquestes fantasies i en tot allò que les fa possibles. Perquè, quan el món se'ns fa inassumible, necessitem reinventar-lo, pensar en un altre que puguem manegar i que ens sigui atractiu. Però, què passa quan inventem mons nous i alternatius per escapar-nos de la realitat? I si acabem anunciant un món pitjor que el que consideràvem dolent? Quina forma poden tenir aquests espais de contradicció?