Quan Barcelona era gris, ell es vestia de colors i es passejava per la Rambla: amunt i avall, avall i amunt, amb un ventall que s’obria i es tancava al compàs del seu taloneig i d’una faldilla que pujava i baixava per deixar veure a qui hi volgués mirar que no amagava res. Ni sota les faldilles ni a l’armari. Ocaña era Ocaña. I tenia la força que només tenen aquells que s’atreveixen a ser qui són, sense amagar-se de res ni de ningú, esbombant-ho als quatre vents i cantant-ho amb una veu desafinada que es deixava l’ànima a cada copla i el cor a cada quadre.

Ocaña, Reina de les Rambles, va ser una figura icònica de la Barcelona de la Transició, de la Barcelona dels canalles que ara sembla fins i tot impossible imaginar per aquells qui no la van viure, d’una època que proven de recuperar espectacles com el que ha escrit i dirigit Marc Rosich (qui ja va enfrontar-se a la figura d’Ocaña a Copi i Ocaña al purgatori) i que interpreta Joan Vázquez. Aquest és un muntatge que tracta d’homenatjar la figura d’aquest defensor de les llibertats (de les del col·lectiu LGTBI, que encara ningú havia batejat així, però no només) i de recordar alguns moments de la seva vida a través d’imatges que l’evoquen, anècdotes que el ressusciten i músiques que ens el tornen tan present com quan passejava Rambla amunt i avall amb el seu ventall, els seus talons i les seves faldilles que tot ho deixaven al descobert.

JOSÉ PÉREZ OCAÑA (1947-1983)

José Pérez Ocaña, per a quasi tothom Ocaña a seques, per a molts, Reina de les Rambles, perquè ho va ser, va néixer a Cantillana (Sevilla) el 1947 i no va ser fins al 1971, amb 24 anys, que va arribar a una Barcelona que encara vivia els temps grisos del franquisme. Ocaña, pintor de parets i de quadres que omplia d’unes verges naïfs a qui semblava impossible no demanar els desitjos més eixelebrats; Ocaña, actor i cantant desafinat de cobles en què es deixava l’ànima i la veu que ni tenia ni volia tenir; Ocaña, anarquista i activista, homosexual que mai va entrar a l’armari, performer i histriònic, personatge i persona... queer abans que ningú s’inventés la paraula (ni falta que en feia) va ser un dels personatges més icònics de la Barcelona dels canalles que volia posar color a la mort de Franco i cridar ben fort que una altra ciutat de colors era possible.

Ocaña, barceloní d’adopció, mai va renunciar a Cantillana: i allà hi va néixer i hi va morir. Corria l’any 1983, eren les festes de Carnestoltes i Ocaña va voler enlluernar els seus veïns. Es va fer una disfressa de sol i les bengales que ell mateix s’havia cosit al vestit van calar foc a la roba i el van portar a l’hospital amb unes ferides que el van matar. Però la seva figura no va morir i ell va seguir brillant en espectacles com Ocaña, Reina de las Ramblas o documentals com el que Ventura Pons va signar el 1978, amb ell encara viu, Ocaña, retrato intermitente.

LA CRÍTICA HA ESCRIT

“Joan Vázquez està com un peix a l’aigua. Viu i es desviu pel personatge, en una mimesi absoluta. Es vesteix i es transvesteix amb elegància, i narra i interpreta les vicissituds de l’artista amb una gràcia i desimboltura que sedueix, hipnotitza i enamora. I, a sobre, canta i es mou de meravella.” ORIOL OSAN NUVOL.COM

“Vázquez es llueix tant a nivell vocal com a nivell d’expressivitat física cada cop que ha d’abordar una d’aquestes tan emblemàtiques cobles... I es fica sota la pell d’Ocaña transmetent-nos amb apassionada fidelitat la seva fam de viure, les seves ganes de convertir cada gest en una festa i en un acte de reafirmació personal.” RAMON OLIVER RECOMANA.CAT

FITXA ARTÍSTICA

Direcció d’escena i dramatúrgia: Marc Rosich. Direcció musical, arranjaments musicals i composició, i guitarra: Marc Sambola. Actor cantant: Joan Vázquez. Producció: Òpera de Butxaca i Nova Creació. Distribució: Magrana Escena. Regidor: Omar Bañón.