L’Enric, quan era petit, pensava que només els homes parlaven, perquè només els podia sentir a ells. Com que tan sols podia percebre els sons més greus, els tons aguts de les dones li passaven desapercebuts. Es convertien en boira, boira a les seves orelles, una teranyina on els sons es quedaven atrapats de tal manera que per a ell era impossible descodificar-los.

Fins que va complir els cinc anys, ningú no es va adonar que l’Enric, que va néixer el 1984, era sord. Ell, que pertanyia a una família de músics, no podia sentir la música perquè patia una sordesa del 97%. Però va aprendre a fer-ho, va aprendre a tocar el piano i a cantar i a llegir els llavis i a utilitzar els audiòfons... també es va fer arquitecte i va descobrir la seva passió pel teatre que el va portar a fer-se escenògraf i un dels membres de la companyia Els Pirates Teatre, que ja té dues dècades de vida i en la qual també milita la seva germana bessona, l'Anna, ballarina i coreògrafa.

La família de l’Enric va triar que fos un nen normal i un adult tan normal com ho poden ser la resta d’adults. I així, des de la normalitat, és com sempre s’ha relacionat amb els altres membres de la companyia que ara han decidit retre-li homenatge i explicar com és viure i conviure amb la sordesa en aquest espectacle que fuig de dramatismes (com l’Enric ha fet a la seva vida) i s’aproxima a la realitat de les persones sordes amb tendresa, humor i música.

LA CRÍTICA HA ESCRIT:

“En un to completament alegre –lluny de traumes i complexos, bravo!– es trenquen mites i prejudicis, s’aborden vies i maneres de comunicació i de convivència, es narren instints i històries de superació, normalització i acceptació, i es presenten (moments molt divertits) informacions didàctiques i pedagògiques sobre com funciona l’aparell auditiu i un tractat sobre els audiòfons que es poden adquirir al mercat. I per tocar el costat feble (no tot ha de ser de color de rosa), es recorden acudits, mofes i actituds que qui més qui menys ha escoltat o presenciat –no direm que hi ha participat, o sí– alguna vegada a la vida” 
(ORIOL OSAN, NÚVOL)
https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/ser-normal-es-avorrit-147224?fbclid...

 “Boira a les orelles ens apropa la vida d’una persona normal que no es va rendir davant les limitacions imposades de naixement. Nascut en una família de músics que es van adonar que l’Enric era sord als cinc anys, no van abandonar-se a la fatalitat, sinó que van transmetre-li tot el que havien après perquè pogués ser, primer, un nen ‘normal’ i, de gran, un individu amb tots els defectes i totes les virtuts de qualsevol altra persona.”
(ANDREU GOMILA, EL TEMPS DE LES ARTS)
https://tempsarts.cat/quan-surts-de-lombra/

“A la sordesa de Romaní s’imposa una capacitat d’escolta diferent, de jugar amb el tacte imprescindible i sense caure en la lamentació i la sobreprotecció bonista”
(JORDI BORDES, RECOMANA.CAT)
https://recomana.cat/obres/boira-a-les-orelles