PREMIS DAU BARCELONA 2021
Descarrega aquí els discursos traduïts
Els Premis Dau Barcelona consten de tres categories que volen premiar els autors i autores de jocs i altres persones que, amb la seva activitat, contribueixen a millorar el sector dels jocs de taula.
Premi “Una vida dedicada al joc”
Aquest premi honorífic es lliura cada any a una persona que ha centrat l’activitat de la seva vida al voltant del joc, tant des del punt de vista acadèmic, divulgatiu o creatiu com comercial.
Atorguen el premi els guanyadors de les dues edicions anteriors dels Premis Dau Barcelona en aquesta mateixa categoria.
Els guanyadors del Premi “Una vida dedicada al joc” de 2019 i 2020 han proposat atorgar el guardó de 2021 a Bruce Whitehill, per una vida dedicada a l'estudi dels jocs de taula del segle XX.
Premi “Millor autor de l’any”
Premi atorgat a l’autor o autora amb la creació de jocs de taula més destacada durant l’any anterior a cada edició del Dau Barcelona.
Atorguen el premi els guanyadors de les tres edicions anteriors dels Premis Dau Barcelona en les categories de “Millor autor de l’any” i “Millor autor novell de l’any”. Així, els guanyadors del PREMI "MILLOR AUTOR DE L'ANY" i PREMI "MILLOR AUTOR NOVELL DE L'ANY" de 2018, 2019 i 2020, Wolfgang Warsch, Eloi Pujadas i Joaquim Vilalta, Phil Walker-Harding, Elizabeth Hargrave, Thomas Sing i Ondra Skoupý han decidit atorgar el PREMI "MILLOR AUTOR DE L'ANY" 2021 a Johannes Sich, per la qualitat dels seus jocs publicats el 2021, especialment MicroMacro, amb el que ha aconseguit crear un joc que atreu i inspira molts jugadors, perquè és molt fàcil d’entendre i, tanmateix, conté una gran quantitat d’innovacions.
Premi “Millor autor novell de l’any”
Premi atorgat a l’autor o autora més destacat que, durant l’any anterior a cada edició dels Premis Dau Barcelona, ha publicat el seu primer joc de taula.
Atorga el premi un jurat format per mitjans de comunicació especialitzats en jocs de taula. Així, els bloggers, youtubers i twitchers de l'Estat espanyol especialitzats en jocs Andrés Delgado i Lorena Torres, Lorena Garcés, Fran Gómez, Marcel Lucas, David Pérez i Javier Rodríguez han decidit atorgar el PREMI "MILLOR AUTOR NOVELL DE L'ANY" 2021 a Elwen i Mín, pel seu primer joc publicat el 2021 Las ruinas perdidas de Arnak, en què han creat conceptes originals a partir de mecàniques ja conegudes, que fan que el joc guanyi profunditat en cada partida i interessi a tot tipus de jugadors.
Pots veure la gala de lliurament dels Premis aquí.
Bases dels Premis dau Barcelona
Thierry Depaulis
Discurs de Thierry Depaulis
Fa dos mesos, l’Oriol Comas ens va fer l’encàrrec —a Philip E. Orbanes (guanyador del premi 2019) i a mi— d’escollir un successor. És una regla indefugible del Festival Dau Barcelona que els dos darrers perceptors del Premi Especial “Una vida dedicada al joc” escullin el guardonat següent. Al cap d’unes hores, vaig rebre un missatge d’en Phil: en lloc d’una llarga llista de candidats, em suggeria només un nom. Un de molt obvi. Tant, que estava segur que ja hauria rebut el premi. Però l’Oriol em va dir que no. Així que l’elecció d’en Phil també va ser, de seguida, la meva. (Les grans ments pensen igual.) És per a mi un honor immens presentar-vos el nostre col·lega i amic, i nou guanyador del Premi Especial “Una vida dedicada al joc”, Bruce Whitehill.
En Bruce és una de les màximes autoritats en matèria de jocs de taula americans i la seva història. Nascut a Nova York el 1946, es va criar a Long Island. Cap al final dels anys setanta va començar a estudiar alguns jocs que li agradaven, com ara l’Scrabble, i va començar a col·leccionar-los al començament dels vuitanta. Després de llicenciar-se en Psicologia per la Universitat de Washington a Saint Louis i després a la Universitat Estatal de San Francisco, el van contractar com a desenvolupador de productes per a la coneguda firma Milton Bradley (MB), a Springfield (Massachusetts), on va treballar del 1982 al 1984, quan va decidir treballar pel seu compte com a autor independent i inventor de jocs, i també com a consultor de la indústria de les joguines i del joc. Amb això, en Bruce es va convertir en “The Big Game Hunter” —un joc de paraules que només té sentit en anglès—.
En Bruce és una de les màximes autoritats en matèria de jocs de taula americans i la seva història. Nascut a Nova York el 1946, es va criar a Long Island. Cap al final dels anys setanta va començar a estudiar alguns jocs que li agradaven, com ara l’Scrabble, i va començar a col·leccionar-los al començament dels vuitanta. Després de llicenciar-se en Psicologia per la Universitat de Washington a Saint Louis i, més tard, a la Universitat Estatal de San Francisco, el van contractar com a desenvolupador de productes per a la coneguda companyia Milton Bradley (MB), a Springfield (Massachusetts). Hi va treballar del 1982 al 1984, quan va decidir començar a treballar pel seu compte com a escriptor i inventor de jocs, i també com a consultor en el sector de les joguines i el joc. D’aquesta manera, en Bruce va passar a tenir el sobrenom “El gran caçador de jocs” (“The Big Game Hunter” —un joc de paraules que només té sentit en anglès—).
El 1985, Bruce Whitehill va fundar l’American Game Collectors Association (AGCA), que el 1999 va passar a anomenar-se Association for Games & Puzzles International (AGPI) per reflectir millor l’abast de la seva missió i el seu caràcter internacional. També ha escrit nombrosos articles per a diverses revistes de jocs i ha estat editor de Games, Games, Games i de Games Annual, així com de Knucklebones, per esmentar-ne només algunes. És autor d’un capítol sobre el joc Careers al llibre Family Games: The 100 Best, editat per James Lowder (Green Ronin Publishing), i escriu habitualment per a la revista alemanya spielbox.
La tasca d’en Bruce com a historiador és extraordinària. El seu llibre Games: American Boxed Games and Their Makers, 1822-1992, publicat per Chilton Books el 1992, és l’obra més autoritzada sobre la història dels jocs i els editors de jocs americans. Des del 1999, Bruce Whitehill ha participat en les conferències anuals de Board Game Studies —conferències internacionals sobre l’estudi dels jocs de taula — i hi ha presentat ponències importants, entre les quals “American Games: a historical perspective” (publicada a Board Game Studies, núm. 2, 1999) i “Halma and Chinese Checkers: origins and variations” (publicada a Step by Step, actes de la conferència del 2001 a Friburg, Suïssa); el maig del 2004, en Bruce va ser l’organitzador de la VII Conferència Board Game Studies, celebrada a Filadèlfia (Estats Units).
Aquell mateix any, va col·laborar amb el Museu Suís del Joc (Musée Suisse du Jeu) de La Tour-de-Peilz en una exposició amb jocs de la seva col·lecció. Per acompanyar l’exposició, va escriure un llibre —publicat en tres idiomes: francès, anglès i alemany—, titulat Americanopoly: L’Amérique au travers de ses jeux / America as seen through its games / Amerika im Spiegel seiner Spiele. Per aquella mateixa època, la reelecció del president George W. Bush, un candidat que, per dir-ho així, no era el president ideal per a en Bruce, el va animar a traslladar-se a Europa i, en concret, a Alemanya, on havia trobat l’amor. El 2007, es va casar amb Sybille, que no només és la seva dona sinó també una competent col·laboradora, a més de col·leccionista, historiadora i jugadora formal per dret propi. Actualment, viuen a Eickeloh, un poblet rural de la Baixa Saxònia, no gaire lluny de Hannover.
El 2007, en Bruce va escriure un capítol per a l’important llibre (en francès, amb una versió en alemany) Jeux de l’humanité: 5000 ans d’histoire culturelle des jeux de société, publicat pel Museu Suís del Joc, sota la direcció d’Ulrich Schädler.
El 2008, va ser un dels deu ponents convidats a la XI Conferència Board Game Studies, celebrada a Lisboa. El seu article “Toward a classification of non-electronic table games” es va publicar a les actes corresponents del 2009. I el 2010 vaig tenir el plaer de presentar una altra ponència seva quan vam organitzar la mateixa conferència Board Game Studies a París: es titulava “The Checkered Game of Life: Milton Bradley’s first game, 1860.” Es va incloure a les actes digitals que vaig editar el 2012.
El 2019, un nou llibre, Tortured cardboard: How great board games emerge from chaos, survive by chance, impart wisdom, and gain immortality (Permuted Press), va ser publicat per Philip Orbanes “with the Games Gnome”, és a dir, “amb el gnom dels jocs”, el mateix Bruce. “The Big Game Hunter” ha dipositat part de la seva gran col·lecció de jocs americans a diverses institucions, com el Museu Rockwell, a Corning (Nova York); The Strong National Museum of Play, a Rochester (Nova York); el Deutsches Spielemuseum (Museu Alemany dels Jocs), a Chemnitz (Alemanya), i el ja esmentat Museu del Joc Suís, mentre que prop de sis mil jocs de la seva propietat van ser adquirits pel Centre Nacional del Joc de Boulogne-Billancourt (actualment allotjats a la Universitat Sorbonne Paris Nord, a Villetaneuse).
A més, en Bruce és un reconegut inventor de jocs. Entre els seus jocs de taula hi ha Ripley’s Believe It or Not; Centipede, un dels primers jocs de taula adaptats d’un videojoc; Change Horses; l’edició “Know It All” de Trivial Pursuit; Talat; Fuse, i Outback Crossing. D’Underwood Cellars n’acaba de sortir a Essen la versió alemanya, Der Tote im Weinkeller (publicada per Kosmos). La seva sèrie de puzles de misteri ha obtingut un gran èxit. Actualment té uns sis jocs i puzles als mercats d’Europa i els Estats Units, i uns altres dos sortiran cap a final d’any: Mile High Murder i Clue Mystery Jigsaw Puzzle (ambdós d’University Games).
Benvingut, Bruce!
Bruce Whitehill
Premi Especial Dau Barcelona “Una vida dedicada al joc”, discurs d’agraïment de Bruce Whitehill
Gràcies, Thierry. Bona tarda. És tot un plaer ser aquí. [En espanyol] Us prego que em disculpeu, però només parlo una mica d’espanyol i, em sap greu dir-ho, gens de català. Així doncs, crec que és millor que us parli en anglès... en anglès americà, perquè jo soc dels Estats Units. I potser també hi ha gent entre el públic que no parli espanyol i no hagi entès del tot el que acabo de dir. Ni jo mateix sé gaire bé el que he dit.
En qualsevol cas, dos dels ponents que acaben de participar, Irving Finkel i Thierry Depaulis, coneixen àmpliament la història dels inicis del joc. Viatgen per tot el món, i l’Irving, per exemple, aixeca roques mil·lenàries només per veure si, a sota, hi troba un gravat amb algun joc. Jo també viatjo, i reconec que he fotografiat algunes d’aquestes pedres, que, per sort, ja estaven aixecades, quan vaig ser a Turquia. Aquells jocs tenen entre 1000 i 5000 anys! I fer tot això és molt interessant, però, és clar, jo soc nord-americà i la nostra història té, si fa no fa, dos-cents cinquanta anys (si no es té en compte l’enorme contribució dels nadius americans). Dos-cents cinquanta anys. Segur que aquí n’hi haveu molts que sabeu el nom d’algun familiar vostre més antic que això. De manera que em vaig interessar per una cosa més moderna: conèixer aquells jocs que es consideraven tan bons com per ficar-los en capses per vendre’ls al màxim nombre de persones possible. Qui els va inventar? Qui els va publicar? Per què? I què més passava en la societat de la seva època?
Però, bé, m’estic avançant. Primer vull agrair a Dau Barcelona el premi que m’han concedit. Després de treballar la major part de la meva vida adulta en el sector dels jocs, és un veritable honor per a mi rebre el premi “Una vida dedicada al joc”. No em va ser fàcil decidir de quina vida havia de parlar en aquesta breu presentació: de la meva vida com a historiador, com a inventor, com a autor o com a jugador?
La paraula clau que aplegar totes aquestes vides és curiositat: curiositat per saber per què és bo un joc, curiositat per saber per què hi ha persones que col·leccionen jocs amb els quals ni tan sols juguen o per què un joc és més popular que un altre entre els col·leccionistes, o curiositat per saber per què un joc surt en un moment determinat. I, com a inventor, curiositat per saber què fer amb una idea per a un joc que aconsegueixi que altres persones hi vulguin jugar quan estigui enllestit.
Soc curiós per naturalesa: quants dels que sou aquí jugueu encara al Monopoly? Per què hi ha tanta gent que juga al Monopoly, el joc més popular als Estats Units, encara que inclogui tants errors —no me’n feu parlar— i havent-hi tants altres jocs infinitament millors? Ja sabeu que Parker Brothers va comprar aquest joc el 1933, però no a la inventora original; la seva inventora el va crear el 1904. Però això és un altra qüestió.
També tenia curiositat per saber d’on provenen les dames xineses. De fet, encara m’intriga. Vaig citar-me amb la persona que coneixia la versió americana a casa seva, a Florida, però no em va voler explicar gaire cosa; volia reservar-s’ho per al llibre que havia d’escriure. Però es va morir i, segons la seva filla, no va deixar cap manuscrit. El que sí que sé és que el gran clàssic americà de les dames xineses es va originar a Alemanya —el 1890 o abans— amb el nom de Halma i que al dors hi tenia una variant anomenada Stern-Halma (halma en estrella), amb forma d’estrella de sis puntes.
Tinc curiositat per saber per què una empresa nord-americana anomenada E. I. Horsman va publicar, el 1895, Trilby, un joc basat en una novel·la d’un dibuixant de còmic i escriptor francès establert a Anglaterra, George Du Maurier.
Us agradaria rebre un joc gratis? Doncs, jo tinc curiositat per saber per què una empresa de cafè, Lion Coffee, va decidir regalar jocs amb el seu producte cap al 1900, fet que el va convertir en un dels primers productes amb regal de la indústria del joc. Anunciaven, i ho cito literalment: “Els nens hi juguen tot el dia i els grans, a la nit”. En aquella època, els jocs no eren només per a infants!
Els jocs són un reflex del que passa al món. Sense anar més lluny, The Vanderbilt Cup Race es va publicar cap al 1906. No era només un joc de curses: estava basat en una cursa d’automobilisme real, la Copa Vanderbilt, celebrada a Long Island i que, curiosament, es va cancel·lar al cap de pocs anys perquè hi morien massa espectadors.
La meva curiositat per saber què s’amagava rere d’un joc publicat el 1907 amb el nom de Teddy’s Bear Hunt em va portar a conèixer la història del president Teddy Roosevelt, que, una vegada que va sortir a caçar ossos, va perdonar la vida a un cadell d’os en un gest que va omplir tots els titulars. Allò va passar el 1902. El joc es va publicar al cap de cinc anys.
També em vaig preguntar què havia motivat el llançament d’un joc de Milton Bradley al voltant de l’any 1910, Duck on the Rock, un joc amb unes il·lustracions meravelloses i on es veia un ànec ben vestit —però no amb roba com per posar-te a cuinar sinó amb roba elegant, amb barret i bastó— dempeus a sobre d’una roca. L’antropomorfisme, dibuixar animals amb roba i característiques humanes, era molt popular en aquella època. Resulta que Duck on the Rock era el nom d’un joc al quals els infants jugaven a l’aire lliure: col·locaven una pedra o una llauna a sobre d’una roca i hi tiraven pedres fins que la feien caure. A la capsa del joc de Bradley no hi deia res sobre aquesta història; havies de ser prou curiós com per descobrir-la.
Un altre joc que és fill de la seva època és Admiral Byrd’s South Pole Game “Little America”. Jo havia sentit parlar de Byrd i de les seves expedicions al Pol Sud, i del nom de la seva base, “Little America”. El que no sabia és que el van ascendir a contraalmirall just abans del Nadal del 1929; el joc de Parker Brothers, amb el qual pots reviure les seves aventures, va sortir el 1930, poc després.
Ara saltem als anys cinquanta: vaig sentir curiositat per saber quins canvis de professió hi havia en un joc com Careers no només amb el pas del temps sinó també en la seva representació en diverses parts del món. És una oportunitat formidable per observar les diferències culturals i els canvis en una societat. Al Careers original podies treballar en una explotació d’urani, com a navegant o bé explorant la lluna. Més endavant, quan ja havíem arribat a la Lluna, ja s’hi podia anar a l’espai. Mentre que en la primera versió americana de Careers els jugadors podien anar de vacances primer a Florida i més tard a Hawaii, en la versió alemanya se n’anaven de vacances a una mansió a la regió suïssa de Ticino, després a Mallorca, després a Hawaii i finalment als mars del Sud; els holandesos anaven a la Riviera i, quan va passar de moda, les versions posteriors els portaven als mars del Sud, on suposo que es reunien amb els alemanys. Crec que Careers no es va publicar a Espanya.
Serps i escales (en anglès Snakes and Ladders) és un joc al qual encara es juga a Espanya, però no tant als Estats Units, i sospito que és perquè als nord-americans no els agraden les serps. La curiositat també em va portar a descobrir que aquest joc procedia de l’Índia, on la serp té molt de prestigi dins la mitologia hindú. Però als Estats Units es va canviar Snakes and Ladders per Chutes and Ladders (“Tobogans i escales”), un joc amb què gaudien tots els infants nord-americans i amb el qual podien pujar per l’escala de l’èxit o descendir pel tobogan, cosa que els obligava a retrocedir.
He començat aquesta presentació preguntant qui juga al Monopoly. Doncs ara tinc curiositat per un joc que veig que apareix als webs espanyols. Qui juga encara al Ludo? Vet aquí que són els mateixos que juguen al Monopoly. El Ludo és la versió britànica descafeïnada del Parcheesi o parxís, un joc que tothom creu que ve d’Amèrica, però que en realitat també és originari de l’Índia, amb el nom de pachisi. “Pa-txi-si”, “Par-txi-zi”. És molt més fàcil si ho veus escrit. El Ludo és un joc purament de sort en què s’utilitzen daus i al qual no sé per què hi ha gent que encara hi juga; si hi has de jugar amb o pels teus fills, almenys que sigui al parxís. El seu equivalent alemany és el Mensch ärgere dich nicht, un nom que m’és impossible de pronunciar. Significa “Va, no t’enfadis”. Tenia curiositat per saber per què tants infants alemanys encara juguen a aquest joc i llavors em vaig casar amb una alemanya i vaig rebre’n la resposta. A Alemanya, els pares i pares juguen a aquest joc —no en repetiré el nom— ¡perquè els seus fills aprenguin a perdre! Imagineu-vos.
I, respecte a això darrer, crec que he descobert de quina de les meves moltes vides us hauria de parlar aquesta nit... Ostres, ja no tinc temps.
Bé, no oblideu que, siguin com siguin les vostres vides, la clau per a una vida plena, rica i interessant és... la curiositat. Moltes gràcies.