Cal dir que aquesta sessió del Discofòrum va ser força especial.  Més endavant explicaré per què.

L’audició va començar amb la música de Haruomi Hosono i el tema Platonic, la proposta d’en David Fernández, viatger no fa gaire per terres japoneses. Com la història familiar d'Hosono sembla provinent d’una novel·la i la seva trajectòria musical també és molt extensa i eclèctica. 

El Joan recorda que Hosono va formar part de la banda de música electrònica Yellow Magic Orchestra, també amb Ryuichi Sakamoto, solista i teclats. Atès que els japonesos són uns artistes en tots els aspectes, la música del Señor Coconut y su conjunto fa a Tong Poo la seva particular visió de la Yellow Fever, recordant-nos una festa d’allò més caribenya.

Seguim amb la Francesca i la seva afecció per la música de Jazz. Ens diu que en una emissora de ràdio argentina (al programa ¡Mira lo que te traje!) ha escoltat el concert “Play the Blues”, encapçalat pel Winton Marsalis i l’Eric Clapton,  gravat en directe al Lincoln Center de N.Y.  Li ha  agradat tot sencer, però hem de triar una cançó i escoltem Corrina, Corrina!.

La Maria és la primera vegada que assisteix al Discofòrum. Toca el piano i li agrada la música clàssica, però tria, no sense dubtar una mica, el tema Dancing Queen, doncs la música dels Abba la fa especialment contenta.

El Mathew ens fa viatjar fins al Congo per recordar la música de François Luambo Luanzo Makadi, més conegut com a Franco Luambo o simplement Franco. Nascut a Sona Bata (Congo belga) l’any 1938, va ser un  excel·lent guitarrista, considerat el pare de la “Lingala”, la rumba congolesa. L’any 1956 va fundar  amb altres músics  l’orquestra OK Jazz (doncs l’OK  Bar era  a on tocaven), posteriorment denominada  TP OK Jazz (Tout Puissant orchestre Kinshasa Jazz). Segons ens explica en Mathew, als anys 50 se’n  feia molta de música llatina (txa-txa-txa, boleros,...) i encara que, mica en mica, s’anaven introduint ritmes  més autòctons, la rumba  s’identificava com a música pròpia.  Ens invita a escoltar el tema LuKiKa (primera part: La Rumba; segona part: Seven) del disc Franco le T.P.Ok.Jazz (1972-73).

Las Odio és un grup de dones madrilenyes que necessiten Vitaminas. “Aguantar la jornada, aguantar el día... toma vitaminas...” Això és el que canten aquest grup de riot girls. És la sobtada proposta de la Marta, resum de la “setmaneta” que li ha tocat viure (“producción, producción, producción...”).

El Jordi Oliveras també vol participar i ens recomana un cantant que va sentir a Valparaíso (Xile), en Gepe i el seu disc  Folklore Imaginario, i en particular la cançó Qué sacaran con quererme, una cançó de només 2 minuts, veu i guitarra, a les quals s'incorporen, per finalitzar el tema, instruments de vent i percussions tradicionals.

I parlar d’una mateixa es fa estrany: En aquesta ocasió la meva cançó ha estat Baby I Love you way (1975), la cançó més popular i comercial de Peter Frampton, sens dubte de passat més “gloriós” amb el grup Humble Pie i que, amb  Steve Marriot (Small Faces), van fer 5 discs. Però la culpa de la tria va ser d’una pel·lícula divertida i també d’altres records literaris.  

I ara que arribo al final, torno al principi. Aquesta sessió del dia 4 de Maig, va ser molt especial, doncs ens van visitar un grup format per una noia i cinc nois de la Residència Tres Pins (Montjuïc), acompanyats dels seus monitors, que s’han interessat per la nostra activitat. Ens han dit els seus noms i s’han presentat dient que els agrada la música. Tímids al principi, aviat han volgut participar i dos d’ells han triat la seva cançó:

En Martín Soriano Cañas, de Cuenca tal i com ha insistit, tenia clar que li agrada Ismael Serrano, en especial Amo tanto la vida, que anava taral·larejant tot content. Després ha estat el Daniel qui ha triat el tema central del film Titanic, ja que diu que li porta tot tipus de bons records, fins i tot no pot estar-se de ballar amb aquesta música, si bé ha hagut d’aguantar-se, tal com ens ha confessat. Al seu costat, en Pere, sempre amb auriculars (els sorolls el molesten), també es confessa amant de la música clàssica i ens sorprèn demanant quelcom de música medieval, així, en genèric... i llastimosament no hem pogut complaure’l. Com tampoc a la resta del grup: per a ells ha arribat el moment de marxar, donat que al centre sopen molt d’hora. Han dit que, potser, tornaran un altre dia i així també podran participar tots.

Han estat uns moments ben particulars i, en el meu cas, molt emotius. Sí, crec que ha estat un Discofòrum molt especial.