Ja hi som. Com cada primer dissabte de mes, a les sis de la tarda, ens trobem una colla per escoltar, escoltar-nos, xerrar i xerrar-nos. La música, altra vegada, és tan sols una excusa. Al local d’assaig de La Lleialtat sempre hi fa caloreta i, de seguida, algunes persones s’arremanguen la roba i comencem a obrir les orelles.
En Joan ha tingut conflicte, avui. Dinava acompanyat d’amics i amigues i ha sigut altament vilipendiat per la concurrència, el motiu: hi ha mani per un habitatge digne i no hi va. Esquirol i contrarevolucionari és el més bonic que li han dit! Aprofitant això, ens parla del fet que ha tornat a mirar la peli Saturday night fever. En Tony Manero és un personatge trumpià, ens explica, viu a Brooklin, però no li agrada, diu que és brut i boricua. Així el prota va al Manhattan pregentrificat a envoltar-se d’artistes i glamur. És aquest Manhattan el que ens presenta la cançó de Bob Dylan que farà sonar. Desolation Row és una fotografia d’aquell barri en aquella època. Hi afegeix alguna anècdota més, que deixarem només per a les persones participants d’aquesta trobada!
Els Discofòrums comencen a encavalcar argumentari de sessió en sessió. Com a l’anterior va sonar bastant latin, la Lola recull el guant i aporta material en aquesta línia. Va veure aquest projecte a finals dels noranta o principis del dos mil, a través d’un cartell penjat a la difunta Discos Gong. Marc Ribot y los Cubanos Postizos. Ella pensava que era un artista local amb un conjunt cubà… però no! Ens comenta que el disc està farcit de versions del gran compositor Arsenio Rodríguez, però que té la sensació que estan desenfocades, mogudes, portades a un altre terreny. Fa sonar Choferito, l’última cançó del disc, i és mel per a les nostres orelles.
Avui és el primer Discofòrum de la Berta i li ha costat sang i suor decidir-se. Ens porta una cançó que ja avisa que no ens sorprendrà, que és molt important per a ella i la seva relació amb la música. A casa seva sonava jazz: Sinatra, Goodman, etc., però una tarda d’adolescència, un amic li va descobrir un disc que l’ha acompanyat fins avui i que encara és un refugi: Kind of blue de Miles Davis. Cada escolta l’atrapava encara més i, així, va aproximar-se al jazz d’una altra manera. Sona So What, i comentem des d’anècdotes personals —hi ha qui el va veure en directe— fins a curiositats de les sessions de gravació.
La Francesca també s’estrena avui. Li agrada la música orquestral, la clàssica en general, el jazz i, en general, el que ella diu que és la bona música. Es deixa guiar pel que sent, és molt intuïtiva i té clar quan li agrada o no un tema. Últimament, ha anat descobrint artistes com ara Quincy Jones —que ha conegut per recomanacions algorítmiques—, o el que avui ens proposa: Count Basie amb el seu After Supper.
Un viatge recent a Upsala, Suècia, és l’excusa per escoltar la cançó següent. En Rodrigo ens explica que ha anat a veure la seva germana, que porta ja uns quants anys fora de Barcelona. Aquest viatge, ens diu, l’ha remogut, s’ha sentit joiós de poder viatjar i passejar entre gel i núvols amb el vent que talla la cara. Una artista misteriosa, una periodista que grava discos. Sona Undewater Boy de Virna Lindt i ens capbussem als vuitanta.
Hem estat xerrant de fusió vs. conflicte, diàleg cultural i musical arran del tema de Marc Ribot que ha sonat amb anterioritat. En Matthew ha escollit un projecte de diversos músics egipcis, alguns dels quals ha pogut veure a Barcelona fent espectacles al BAM o a Freedonia. Resulta que van llogar una caseta a la vora del Mediterrani per treballar junts i parir un treball, del qual escoltem un tema: Tebskar Tebki.
“…If I knew how to, if I knew what muscles to relax…”, ens diu la cançó que comparteix en Jordi. New York, jazz i latineo. Kip Hanrahan és un bon músic, però té una gran vocació de productor, així ho interpreta en Jordi. Enreda molta gent en aquest treball, és una amalgama de gent sumant diferents rols al servei del que demanen les cançons. Pel que sentim i comentem, sembla que les cançons s’ordenin de manera atzarosa. Els principis i finals són només un punt on dir que comença o acaba una melodia. Tot es munta i desmunta sobre la marxa. Ho resumeix en la dicotomia pop —cançó— vs. riu —viatge musical. I escoltem el tema.
El Sergio no va poder venir l’últim dia i avui no s’ho pensa perdre. Aquest any ha tornat al carnaval de Cádiz, i el fa feliç. Ell és de Granada, però aquest carnaval és de referència i ha pogut gaudir-lo moltes vegades. Ens explica què són les xirigotes, les comparses, la competició oficial i el carnaval popular que es viu al carrer. I acabem aquest Discofòrum pujant els ànims amb la Terapia de positividad de la xirigota La Viña Fashion Week. Fins la propera!
