“El DF de Sants no huele a asufre”. Pocs dies després del concert colpista #LiveAidVenezuela, al principi de la sessió, suggerim no posar música anglosaxona. De fet, excepte un integrant del grup, tothom porta preparades cançons d'artistes de la resta del món. Per començar, Pedro Strukelj, un excel·lent migcampista mexicà melòman, que hem fitxat en el mercat d'hivern per al nostre club d'escolta, obre la sessió amb Rosa Guzmán i Rolando Carrasco Segovia. Després d'explicar-nos que ella és una cantant de música criolla i de la costa que, en aquesta ocasió, experimenta amb un repertori andí, i ell un guitarrista molt reconegut, també ens fa saber que el duet ha fet recitals a la nostra ciutat, en condicions de precarietat absoluta. Trova de amor —del disc Sonqollay, que vol dir ‘el meu cor’ en quítxua— va compassada amb la sonoritat del carnaval —avui és carnestoltes i al carrer hi ha rua.
La Marta construeix un pont fins a León i Astúries, on Ajuar adapta cançons populars amb to feminista. En concret, punxa El baile. Queden pocs dies per la mani històrica del 8M i la fem vibrar escoltant una cançó subversiva que diu: “Vivan las mujeres libres que no tienen miedo a nada / por mucho que tú lo intentes no pienso quedarme en casa. / Ten cuidado rapaciño con lo que haces en el baile / las chicas que bailan solas no necesitan a nadie”.
Seguim cap a Àfrica. En Matthew narra la història de Philippe Tabane, un dels principals exponents de la música malombo, és a dir, una mescla de sanació, tambors, connexió amb els esperits i, en alguns cops, també línia de baix. Tabane no es va exiliar durant l'apartheid sud-africà i ha passat a la història per gestos con el de dir nanai a la petició de Miles Davis de tocar junts. El seu motiu? Sa mare era una sanadora i aquesta actuació hauria significat trair-la. No obstant això, gairebé no es coneixen gravacions de Tabane pare: “la seva màgia no va quedar enregistrada”, diu en Matthew. Per això escoltem una cançó de Tabane fill, en Thabang, el single Nyanda Yeni, que era com es deia la seva àvia paterna, la sanadora.
Ara passem a la França de Léo Ferré, en concret al rock simfònic de la cançó Solitude. D'aquest poeta i cantant anarquista, un dels noms més destacats de la chanson, juntament amb Brassens i Brel, la Dolors en destaca una frase punyent de les que fa pensar: “le désespoir est une forme superior de la critique”. El DF funciona així: fent salts en el temps, en l'espai, en les estètiques, les reflexions i els estats d'ànim que transmeten les músiques.
Següent! En David Fernández s'estrena ni més ni menys que amb Lee Scratch Perry, “un virus resistent a la colonització de Jamaica”. El dub està replet de variacions i variacions infinites de cares b sense veu. Una forma de creació què té a Scratch Perry com a monarca absolut. Gestos com ara la crema del seu estudi per purificar-lo li han atorgat aquesta menció. L'estudi és la big band de la música electrònica, “l'instrument total”, diu en David. Noah's Ark serveix com a exemple eloqüent per afirmar-ho.
Keep it tropical. Ara l'Amàlia reivindica la big band local Gramophone All Stars, que enguany farà el seu desè aniversari sobre els escenaris. De fet, com que és carnaval, la tria és Iko-iko, un tribut a una de les ciutats més carnavalesques del món: New Orleans, bressol, també, de les brass bands. D'aquí, anem a un altre homenatge: en aquest cas a Chano Pozo, sota la direcció de José Mangual Jr, músic d'arrels cubanes resident a Nova York. Per temes com el que sentirem, el Rodrigo seria capaç d'invertir tot el seu capital en una subhasta, això si no ho ha fet ja a hores d'ara. Sense més preludis, sentim la descarregota ressucitamorts i trencapistes Cuero Na'Ma', una peça alliberadora dels músculs sacrolumbars més atrofiats, i amb una lletra memorable que recordareu per sempre només sentint-la un cop. Proveu-ho! ;-)
En Jordi canvia de terç. Ens ofereix, dit en les seves paraules, “una mena de funk hiperatropellat”, que prové de la psique d'Holger Czukay, un exmembre dels mítics CAM. Cool in the pool. Mireu-vos la cara de tronat que té aquest senyor... apreciareu la seva capacitat de crear videoclips de baix cost, que ben bé podrien haver estar enregistrats per les càmeres de l'antic telematon de BTV. Molt divertit!
Finalment, acabem afirmant una cosa que segurament no sabíeu: la culpa de tot, contràriament al que deien Def con Dos, no la té Yoko Ono, sinó la humitat. El debat està servit. El rock dur de Daniel Higiénico y la Quartet de Baño Band ens recorda que la humitat és per tot arreu, per exemple: “en el techo del vecino, me he dejado un grifo abierto, ha subido su señora y se ha cagado en mis muertos. La humedad, la humedad... ¡coño con la humedad!”.
