Fa força fred, però la lleialtat bull, coincidim molta gent en varies activitats. Hi ha reunions, xerrades i persones que van amunt i avall. Ara, a més a més, hi ha un petit servei de bar que posa tes i cerveses a qui els calgui.

Ens hem mogut i hem canviat l'espai de trobada. Ens han deixat trobar-nos a un dels locals d'assaig i, de seguida, quedem impressionades amb l'acústica de l'espai: podem posar més volum i ho sentim tot amb més claredat.

La Dolors ens explica com va conèixer els Seward en un Espai Club. Va quedar impressionada amb aquest col·lectiu musical, la manera com transmetien les seves inquietuds i com van copsar l'atenció de tothom amb la seva música, la lectura de poesia i la reflexió entorn de l'expressió. Abracen allò que en diuen "art improductiu" i la mutació constant com a pilars en els quals fonamenten el que fan. Porten anys a l'esquena i no han fet dos concerts iguals. Tot un referent a l'escena local. Finalment, escoltem un tema i conversem. D'aquesta manera apareixen noves connexions. SMAC, No Callarem o Isidoro Valcárcel Medina.

L'Amàlia va participar en una interessantíssima xerrada al voltant de les cantaores flamenques. Comenta que allà va ser on va descobrir —entre d'altres— la Rosalia, que estava en aquella mateixa activitat. Va quedar sorpresa pel fenomen de renovació de llenguatge, però, sobretot, pel públic, format per molta gent jove que en altres moments no s'havien implicat tan directament en una expressió popular com el flamenc. Va ser allà on va conèixer la Rocio Márquez, una altra dona que està treballant molt en l'ampliació del camp de batalla del flamenc. Porta una cançó del seu últim disc que ens deixa parades, flamenc sense guitarra: "lo peor de la condena es cogerle el gusto a las cadenas".

Una de les cantants favorites d’en Mathew és Aster Aweke, etíop migrada als EEUU amb una dilatada carrera des de mitjan anys setanta, però no és fins als noranta que comença a despertar l'atenció del mercat discogràfic. Després d'alguns intents, acaba sortint escaldada del tracte amb les multinacionals i engega el seu propi segell. Avui escoltem una cançó, Hoho gela, d'un disc del 2004 i ens deixem endur una altra vegada pels sons de la música d'arrel africana.

Escoltem una cançó abans de ser presentada: Ce matin la. La Marta va descobrir fa un parell d'anys un grup que fa temps que circula, però que no li havia caigut a les orelles. Resulta que l'any passat van fer vint anys i que, quan ella els va conèixer, acabaven de plegar veles. Va ser durant un viatge en avió que va assaborir per primera vegada el cinemàtic disc Moon Safari dels Air. Per a ella és un disc rodó, li agrada sencer, és un viatge espacial. 

Arran de la cerca i captura d'una joia en forma de disc, anem als carrers de NY als anys setanta. Tot just, en Ro està en procés d'aconseguir aquest LP i vol compartir amb el grup alguna cançó. Sona Estamos en salsa, de Wayne Gorbea, un himne per a la gent que li agrada ballar salsa, i estem quasi cinc minuts aguantant-nos peus i malucs per no saltar a ballar.

Avui, en homenatge a una jove participant que a última hora no ha pogut venir, escoltem una cançó que li encanta: Lo malo, un fenomen juvenil que ens porta a una bona conversa i veiem que, de vegades, no ens assabentem exactament d'on venen, però que ens envaeixen per mar i aire. I mira, ni tan malament...

Remata en Joan amb un guisat especial. Una orquestra que construeix els seus instruments per a cada bolo amb verdures fresques. Tot tipus de verdures modificades i combinades per fer-ne instruments de tota mena. Percussió, flautes i altres invents aconsegueixen fer música amb el més inesperat. I, així, tanquem l'àpat del dia.