Discofòrum Sants, 28 d’abril

(Centre Miquel Martí i Pol, C/Constitució 1)

Engeguem la segona ronda del Discofòrum a Sants. Un matí de dissabte assolellat, la gent omple els carrers, feinejant, fent encàrrecs, aprofitant per fer allò que no ha cabut en les atrafegades agendes setmanals, però amb un altre ritme, a ritme de dissabte i sol. La Saïda ens ha obert les portes de l’antiga Sala de Lectura Miquel Martí i Pol, al carrer Constitució 1-5. És un espai que no coneixem, però que sembla molt adient pel dia que fa. El sol entra pels finestrals i tenim una tauleta amb sucs i croissants. Mentre s’acaben alguns cafès, deixem la sala muntada i l’equip preparat, i anem seient en rotllana mentre hi ha petons, salutacions i comentaris del regust de l’última trobada.

Avui l’ambient és diferent, les cares i les mirades ens són molt més familiars i el bon record del darrer DF genera una nova energia: teníem ganes de veure’ns i es nota.

Aquesta vegada, l’Amàlia trenca el gel —que ja venia esquerdat. Ens explica com ha trobat la cançó que començarà a sonar. Va solucionar el dilema de què proposar de la manera més senzilla: obrint el calaix dels discos, repassant i escollint algun dels discos que ha anat acumulant. Porta una versió renovada d’un blues de Henry Thomas de 1928 amb la lletra renovada. Ens diu que ella no en sap, de música, però ens obre la sessió amb un temazo familiar: tres germans a la banda, el pare a la producció i un estudi analògic carregat de trastos antics.

Aprofitant el punt de vista que ha obert l’Amalia, el Fede ens porta a un lloc comú. Aquesta cançó representa per a ell el fet d’aturar-se, de respirar, un instant de pau. El so del mar, xiular aquesta melodia i la descoberta d’aquest so soulero. Tot això el transporta a la infància i… resulta que és una infància comuna! Gairebé totes les que som assegudes a les cadires compartim aquest lloc comú i resulta que som de generacions ben diferents.

En Ricard volia portar-nos una cançó soul d’una dona, però una notícia mentre estava de viatge li va donar una bona idea. La banda liderada per la baixista de Pixies, The Breeders, treia un disc nou després de deu anys de silenci discogràfic, així que té una bona excusa per canviar de rotllo la sessió i posar un riff lo-fi espectacular que totes tenim al cap i als peus, i les cadires comencen a bellugar-se. I ens preguntem, com s’ho van fer per imaginar la intro?

L’amor per la vida, per la música i per qui les comparteix, així ens presenta el tema en Rodrigo, amb un relat personal d’aprenentatges per al cap, el cos i les orelles. Seguim el camí de les sonoritats embrutides, crues i directes i els samplejos inclassificables per arribar a un dels experiments del hip-hop que més ha marcat una part d’aquest llenguatge durant els anys 2000: Madvillain. Madlib —productor i samplejador inabastable— i MF Doom —liricista inclassificable— s’uneixen per fer un disc protagonitzat per un autèntic súper malvat de còmic de carn i ossos.

La Saïda ens presenta un triangle: Atlanta, Nigèria i França. De la perifèria de París fins a La Bordeta. Una cançó d’afrotrap dur i ballable, directe i conscient. Això que sona la relaciona amb els adolescents amb qui treballa, els connecta, els enllaça i estableix ponts intergeneracionals i, com no, la fa ballar!

Després de la tempesta, arriba la calma i la Maria Dolors ens fa baixar pulsacions i tornar a respirar. Mirant un programa de la tele on sonava una versió de R.E.M., va acabar arribant a una de les seves artistes favorites: Pati Smith. Sona el tema i sona a tot volum! Aquesta cançó és com mig tristota, però per a ella és catàrtica i la fa plorar, però plorar bé. A més a més, resulta que la senyora Smith ens permet explicar algunes anècdotes, alguna de prou sonada!

Els Discofòrums ens serveixen per conèixer-nos i compartir-nos. En Jordi ens posa dues cares de la mateixa moneda: la sofisticació vs. la senzillesa o, en el seu cas, el punk vs. el renaixentisme. Ens parla de curiositat, de l’error com a motor i d’aquella gent que converteix un instrument en una part més del seu cos i, per aquí, arribem a escoltar una versió dels Beatles que ens deixa atònits.

En aquest DF encara ens falta un tancament. I serà tant rodó com l’últim. En Joan pren els controls per descontrolar-ho tot. Per sumar Beck, Bowie, gòspel, guitarreo, cordes, conduccions —i trenta mil colors més!— en 360º, È-P-I-C! Quedem embadalits per una descàrrega de més de nou minuts que posa punt final al segon DF de Sants.

Ben aviat farem la pròxima trobada.