Discofòrum Sants, 10 de març del 2018
(Lleialtat Santsenca)
Comença el Discofòrum i l’Amalia presenta Better Days, una cançó que remou la terra i que l’aixeca en els moments en què està més empouada —i ens explica que l’artista Bruce Springsteen va viure durant anys en semidepressió. Recorda un concert del 81 i aquella explosió d’energia. De seguida, el Josep arriba amb el California Dreamin’ i obre un canal temporal que ens retrotrau a la seva època de melenes —que conserva ben vives!— i que ens fa pensar que el temps tampoc és una llosa, sinó un viatge que ens conforma com a persones. Llavors els Wilco, de la mà d’en Ricard, ens aporten atemporalitat. La cançó és moderna, però continuem amb sonoritats i estats d’ànim propers als que veníem escoltant. Una versió de fa 40 anys que reivindica velles consignes passades de moda.
Com un terratrèmol, la Saïda, balladora compulsiva, va shazamejar al vol un temazo en unes festes del Poble-sec. I en una tarda plujosa i encara hivernal, ens posa una cançó que fa moure les cadires que ens aguanten els culs i dona una nova via a la trobada: arribem a Llatinoamèrica. En Mathew recull el guant i construeix un pont entre el Carib i l’Àfrica. Una banda senegalesa dels anys vuitanta que versionen un clàssic de la rumba cubana amb instrumentació africana. Un diàleg decolonial, una anada i vinguda en vuit minuts sense passar pel món occidental. I en Fede acaba de rematar, tornant a Borinquen, amb una cançó que es mou entre la tradició afro-caribenya i les sonoritats modernes. Conversem del que ha sonat fins ara. Així com els porto-riquenys agafaven la guagua aérea per arribar als EEUU, la Maria Dolors ens envia de nou als carrers hostils de la ciutat de Nova York amb una preciosa cançó de Lou Reed, que va descobrir no fa massa i que relata les desigualtats de la metròpoli i de la selva de formigó que és la ciutat.
En David recull el guant i diu: venim d’on venim, i ho té claríssim. Com una premonició que no vol repetir, ens diu I fought the law i ens convida a canviar el final de la tornada per un altre de victoriós. El Francesc ens fa parar l’orella de nou. Ni alegre ni trista: inquietant. Ens convida a escoltar el tema que ha escollit i ens explica que el que el remou és la música i que entén aquesta lletra com un altre instrument més. Dues tradicions: sona un tema de Paul Simon, que connecta part de l’escolta que hem sentit aquesta tarda amb aquests viatges d’anada i tornada, d’Àfrica a EEUU, del Carib a Europa. L’Anna remata, i de quina manera! Ens explica que li encanta ballar, que ho ha fet tota la vida, que ha escoltat tota mena de músiques, però que, un dia, en va sentir una —tristament prohibida durant uns quants anys al nostre país, i és que el temps passa i, a vegades, les coses no canvien tant com ens pensem— que la va fer aturar-se. Li mou l’interior, no allò físic, sinó que sent una elevació. Sona Carmina Burana per tancar la sessió, però ningú es vol aixecar. Èpic!
