És dimecres, vuit del vespre, i som al Nook altra vegada. Ja en rotllana i amb un refrigeri a la mà acabem les salutacions. En Matias ha preparat algunes viandes de cortesia i tothom és al seu lloc.

La Irina pren el comandament i demana si pot fer sonar música abans de xerrar. Escoltem la PJ Harvey, fins a l'última nota: Ride of me. Comenta que ha fet una elecció vinculada a la seva adolescència, que al seu voltant era majoritàriament inundada de glam per una banda i de punk per l'altra. Per això, PJ Harvey representava una altra cosa per a ella. Una dona que es mostrava vulnerable, que està de mala llet i que canta amb veu ronca i d’aiguardent. L'atreia aquell dret que exercia PJ, és a dir, el dret a estar enfadada i cridar. Per a ella era un referent femení abans que es llegís a ella mateixa com a feminista. I entronca també amb el seu present, "l'emoció controla les narratives de dona", i això li resulta interessant.

L'Antonia és de "gust dispers" i es vincula a tot el que troba, i, clar, li ha costat molt escollir una cançó. Ens parla dels seus gustos i interessos, i d'una petita teoria en relació amb allò que escoltem i la manera com ho escoltem: diu que hi ha gent —com ella— que no para d'endrapar música, i d'altra que s'acompanya de per vida amb la música que la va marcar d'adolescent. Ella busca recuperar la sensació que tenia quan era una adolescent i descobria noves melodies. Així va per la vida, de descoberta en descoberta, i de sensació en sensació. Podria posar un tema d'ABBA, de Fugazi, de Madonna, de Prince o de Wu Tang Clan, però a la bossa ha carregat un lp de Kode9 i Spaceape. Sona una mena de dubstep primerenc, una música que veu del jungle i altres derivats del moviment rave amb toc jamaicà, fortes dosis de baix i tot plegat remixat i triturat a UK. La cançó és del 2005, però ens continua sonant moderna a la majoria dels presents. I arran d'aquesta cançó, ens entortolliguem en un bon debat al voltant de la lletra de les cançons, com les vivim i sentim, com les respirem i com les aterrem al cos.

La Judit es vincula "per erosió", escoltant repetidament un tema, i altres vegades una escolta li desperta un amor instantani. Va veure un monòleg d'una humorista australiana, Hanna Gadsby. Al final de la pel·lícula sonava una cançó que va atrapar-la: la rebobinava i la tornava a escoltar. Va googlejar i, finalment, va arribar a la cançó. La cançó narra coses que ella no sap explicar o no se’n sent capaç i sembla que aquesta artista aconsegueix arrencar el tap de les emocions i deixar-les anar. La Judit recopila en una llista de reproducció mental alguns himnes que diu que "m'ajuden a estar en la merda eufòricament", com una mena de lluita entre l'hedonisme present i el pou permanent. El que enveja, però, és la capacitat de moure's, de canviar la perspectiva i de gestionar les felicitats i misèries a través de la música. Conclou que el que la travessa és la música que es fa des de l'ànima i el fetge, i escoltem la cançó.

La Katy s'aixeca i planta un 45 al giradiscos que hem portat i de seguida el sentim craquejar. Escoltem i ens quedem amb el cul a la cadira i el cap de viatge. Ha portat un disc d'un artista que no sabem qui és, amb una cançó que no sabem com es diu. Forma part d'una petita suma de discos que van caure a les seves mans durant un viatge recent a l’Iran. Durant la revolució, s’hi van destruir bona part dels discos que s'hi havien fet fins al moment. No va ser fàcil rastrejar mercats i botigues, però amb l’ajuda d'uns companys, finalment va aconseguir alguns discos. El seu viatge es va produir durant l'Ashura i ens comenta que això deixava en silenci absolut els pobles de cases d'adob que va visitar al desert i va donar el seu viatge. Escoltem diferents instruments en aquesta gravació, però ens costa reconèixer-hi alguns instruments i preferim deixar-nos endur per l'energia que desprèn la música i les històries del viatge que ens explica.

Continuem, i l’elecció següent encavalca perfectament amb l'última cançó. L'Aurelio ens porta una peça de Robert Wayatt que es diu Gharbzadegi, que, precisament, és un terme farsi per designar l'occidentalització. Va conèixer la cançó perquè li va enviar un amic seu. Escoltar això és ficar-se al cau i no voler-ne sortir. Li sona actual o més aviat atemporal i ens encanta com ho explica. Ens parla de la lletra, de l'immobilisme de la subjectivitat i de punts de vista irreconciliables, i ens repassa una mica l'estructura del tema. Escoltem la cançó, que és llarga, però passa volant. I, sí, efectivament es converteix en una habitació en què et vols quedar i no sortir-ne mai més.

En Matias tancarà la sessió. S'anima a última hora al caliu que s'ha format en aquest Discofòrum. Ell munta un petit festival en una illa de Finlàndia, el Nordbass, i entre la seva afició a la música, els concerts i el tema del festival està sempre fent recerca o, accidentalment, trobant noves formes i propostes musicals. Parla de l'experimentació i la virtuositat, que no sempre van de la mà, i ens presenta un artista belga poc conegut, que va veure per primera vegada a BCN i que va acabar tocant al seu festival. Ens deixem endur per la barreja de músiques que evoca Manu Luis i acabem arribant a una bona conclusió: Youtube no pot substituir el Discofòrum!