Avui visitem El Coll. A les 11 quedem a la parada de metro del Coll-La Teixonera, Sortida Almató.

Amb el Jorge Blasco, arxiver amateur i el Xavi Franch, director del Centre Cívic del Coll-Bruguera caminem pel barri. Molt a prop de la sortida del metro, ens trobem el primer edifici d'habitatges on es va instal·lar Bruguera. El Xavi ens explica que l'editorial es va fundar cap al 1910 amb el nom de “Gato Negro”, just a la cantonada de davant, en un edifici que va ser demolit i del qual ja no queda rastre. A l'altre costat, ens explica que hi havia un gran descampat on jugaven els treballadors i aparcaven els camions. Ara hi ha edificis. Ens diu també que alguns veïns de l'edifici d'habitatges que abans va ser Bruguera, s'han dirigit al centre Cívic amb l'interès de saber més i per proposar idees per a la recuperació d'aquest capítol de la història del barri.

L'empresa va passar a nom dels fills l’any 33 i al 36 va ser intervinguda. En acabar la guerra, quan va tornar la família, va impulsar tota una línia de literatura popular i còmic. Ens explica el Xavi que després de la guerra es van anar reclutant com a dibuixants i treballadors en general, a totes aquelles persones que per diferents motius podien ser perillosos o no útils per al sistema, convertint la fàbrica en una mena de refugi d’ex republicans.
Parlem de com el personatge de Carpanta representava una mica això, l'humor de l'antiheroi, i de com es justificava enfront del franquisme intentant fer creure que era una denúncia cap a aquest tipus de protagonistes: “ Clar és un apàtrida, un inútil…faltaria més”. 

Arribem al Centre Cívic, un edifici que també formava part del complex Bruguera i que va comprar l'Ajuntament per fer- hi l’actual equipament.

-Quan vaig arribar aquí, l’any 2005, encara es deia Centre Cívic del Coll. Cal pensar que tot el barri treballava o estava vinculat d'alguna manera a la Bruguera i el seu tancament va ser d’alguna forma traumàtic. Quan es va obrir l'equipament, en el 1992, la ferida era encara recent per  poder tractar el tema. Una de les meves lluites va ser posar el nom Bruguera al centre. Vam trigar 4 anys: l’any 2009, canviem de nom l'equipament i iniciem de nou un procés en el que pensar sobre la història del barri a partir del que havia estat la història de la Fàbrica. En aquesta tasca ha pres un paper molt important el  Grup d’Estudis així com un dels néts dels Bruguera: Joan Bruguera.

També el procés de la Bruguera obrera, un projecte que, amb un baix pressupost construeix una plataforma online per a albergar un webdoc.
Xavi posa en valor que, potser, el més important és que van ser joves del barri amb diferents perfils i habilitats els qui es van posar a treballar en la proposta i van poder ser remunerats per això. Destaca la importància que, abans de buscar empreses externes que puguin donar resposta a una demanda, cal construir espais amb gent del barri que puguin fer emergir una economia local. Assenyala que, sense cap dubte, això té una altra dimensió.

Entrem al Centre.

A la sala, una exposició de Pepita Pardell, veïna del Coll, il·lustradora i pionera del cinema d'animació a Catalunya. L’any 75, va dibuixar La donzella guerrera. En els marcs, algunes imatges, esbossos dels seus dibuixos, cartells de les pel·lícules . A una de les fotos, apareix un edifici que ens crida l'atenció i, Xavi ens explica que segueix al barri i que es troba en desús, hi ha manca d’espais i aquest podria ser un nou equipament de barri.

Enfront de les fotografies, comencem a parlar de la història de la fàbrica valorant de quina forma s'incorpora una perspectiva feminista. 

-La fàbrica era una editorial i això requeria treballadors i treballadores especialitzats.

Ens adonem que en aquest procés de restitució de la memòria no s'ha parat atenció, encara, sobre aquelles persones invisibilitzades que assumien les tasques de neteja o de sosteniment de la vida. Aquest hauria de ser un repte per a construir un present que comenci a posar en valor el treball feminitzat i ajudi a regular-lo, i a més entendre tots els mecanismes i estructures de violència i opressió que han fet que aquestes tasques es concentrin, històricament, sobre dones empobrides i, en la majoria dels casos, migrants.

Malauradament, rescatem figures femenines que han arribat a “llocs d'homes” perquè  continuem reconeixent les formes de treball històricament masculinitzades i vinculades a estructures patriarcals. Tanmateix, seguim sense modificar la lògica per a construir altres marcs de valor més pròxims a un paradigma d'economia solidària i feminista, que ens ajudin a posar la vida al centre.

La conversa deriva cap a les formes sindicals. La Bruguera va constituir un sindicat propi i particular, la OITEBSA, L'Organització Interna de treballadors de la Bruguera S.A. Potser això és un dels vincles que explica perquè el tancament de la fàbrica va donar origen a la creació, per part de 80 treballadors i treballadores, de la cooperativa Coop 57 l’any 1995. Es va aconseguir amb part de la indemnització que es va guanyar en judici; altres dos terços d'aquest fons, es van destinar al Sindicat d'Obrers del Camp, a Andalusia i a la causa de Nicaragua.

Prenem cafè i ens asseiem. Saludem a algunes de les persones que treballen al centre, entre aquests, la senyora que s’encarrega de la neteja.

A la taula, el Xavi comparteix informació sobre alguns materials que parlen de les històries de la fàbrica: els llibres d'Antoni Gruiral  “100 anys de la Història de la Bruguera”, el còmic de Paco Roca, el documental de Carles Prat “Història de la Bruguera”, etc.

Tornem a parlar del Grup d’Estudis, que va començar  l’any 1991 impulsat per un geòleg. El barri es troba entre tres muntanyes i era un enclavament natural molt preuat. La família Bruguera, probablement, va decidir assentar-se aquí perquè un dels seus fills estava malalt i, precisament, buscaven un entorn saludable.

Des del Grup, s'ha aconseguit la recuperació de la Font del Coll i de la Finca Sansalvador, que actualment és la seu del Taller d'Història de Gràcia i d’altres elements patrimonials del barri.

Des del Centre Cívic es vol continuar restituint la dimensió comunitària del territori a partir de les dues línies que marquen les seves prioritats: l'ecologia i la memòria històrica, marcades pel context i la ubicació del centre.

En la conversa surt el tema de l'arxiu: la família Bruguera i altres ex treballadors/es faran donació de tot el seu material a l'Arxiu Municipal de Gràcia.

El Xavi afirma que el patrimoni és de la família i que ells ho han decidit així. En aquest punt, tenim diferents mirades sobre aquesta qüestió: En la meva opinió, el patrimoni sempre és col·lectiu pel simple fet que no existeix memòria, ni història, ni patrimoni sense una comunitat que ho reconegui dotant-lo de sentit. En aquestes comunitats, per diferents circumstàncies  vinculades als privilegis, hi ha persones que han tingut accés als recursos i als espais de poder, el que els ha permès produir i conservar documents. Això no vol dir que s’hagin de continuar reforçant aquestes estructures.

El Xavi ens explica que  el centre ha recollit tot allò que l'arxiu ha rebutjat, els materials exclosos.

Al fil d'aquests comentaris, amb Jorge expliquem l'experiència del projecte Territori Arxiu, amb la recuperació no només de la memòria sinó, com dèiem, dels vincles entre aquesta comunitat que li dóna sentit. En aquest cas, els àlbums domèstics de les famílies rurals de diferents pobles han passat a configurar un patrimoni col·lectiu, sense haver de ser usurpats ni introduïts en altres estructures de preservació o conservació diferents a les que cada família ha posat en funcionament. Així, s'han posat en valor aquestes formes de fer populars, reconeixent cada família com a conservadores domèstiques d'un patrimoni col·lectiu.

Parlem de moltes més coses i continuarem compartint més sobre barris, arxius i formes de fer històries.