El Born CCM, desembre de 2018

La globalització, entesa com a globalització de l’economia de mercat, s’articula també en termes geogràfics: des de la instantaneïtat de les transaccions financeres fins a la construcció de gegantines promocions immobiliàries o zones d’activitat logística, passant per la gentrificació dels nuclis antics de les ciutats, el capitalisme globalitzat genera un temps i un espai fet a mida de les seves necessitats d’acumulació. Aquests arranjaments espacials produeixen un seguit de paisatges genèrics que se superposen, sovint de manera conflictiva, als diferents estrats que configuren els llocs, els territoris o les ciutats.
                    
Barcelona no ha estat aliena a aquest fenomen. En el procés d’incorporació de la ciutat a les lògiques espacials de l’economia mundial financiaritzada, les olimpíades del 92 poden considerar-se un punt d’inflexió: Barcelona passa a ser una marca global que competeix amb altres ciutats del món per atreure inversions, turistes, talent... Això té efectes ben visibles en el seu paisatge, com la transformació de certes zones en escenaris per al turisme, o la desaparició dels antics barris industrials i del seu patrimoni fabril.
                    
Els processos de transformació urbana vinculats a l’economia globalitzada, però, no comencen al 92: molt abans el desarrollismo franquista dona el tret de sortida a l’especialització immobiliària de l’estat espanyol dins els circuits internacionals de l’economia, estenent entre les classes treballadores el desig de l’habitatge en propietat, d’una banda, i normalitzant l’accés al crèdit per la seva compra, de l’altra. Alhora, el paisatge social dels barris populars comença a canviar impulsat per les aspiracions a un estil de vida de classe mitjana. A Barcelona, la “modernització” iniciada als 60 culmina al 92 amb la seva projecció internacional com una ciutat dinàmica, de disseny, creativa i oberta; un imaginari on les formes de vida i socialització i les manifestacions culturals de les classes populars no hi tenen cabuda.
                    
Aquesta depredació de la ciutat s’accelera durant els anys 2000, amb operacions urbanístiques vinculades a grans esdeveniments. Malgrat que l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi econòmica de 2007 (fets estretament lligats, de nou, als sectors immobiliari i bancari) van despertar visions crítiques de tot aquest procés de modernització, les dinàmiques extractivistes de l’economia global sobre la ciutat i de desposseïment dels qui l’habiten han continuat sent les mateixes.
                    
Aquesta podria ser una genealogia recent molt esquemàtica dels paisatges actuals de Barcelona, i un exemple clar de com les transformacions urbanes son sempre conflictives en alguna mesura. Durant la primera jornada de treball de la XCM, al grup dedicat a la memòria del paisatge, es van abordar aquestes relacions entre transformacions urbanes, memòria i conflicte plantejant tres preguntes:
                                             

●  Quins paisatges volem?                                     
●  Quin paper juga la memòria a l’hora de decidir quins paisatges futurs volem?        
●  Qui produeix els paisatges que transitem o habitem?
                             

Podem dir doncs, que la memòria s’entenia al grup com un espai de conflicte i una eina per impulsar transformacions, i no com un mer relat del passat ni com un mitjà per reafirmar l’status quo. La participació dels veïns i veïnes es veia com la clau per restituir determinades “memòries oblidades” i per definir les visions futures de la ciutat. Al grup s’entenia que aquesta participació havia de servir per:
                                                     

●  Prendre consciència de les transformacions del paisatge.
●  Disputar les concepcions hegemòniques tant de la ciutat com de la pròpia noció de memòria.
                             

D’altra banda s’entenia que la participació de les comunitats en la construcció de memòries és necessària doncs els paisatges i els cossos que els habiten, son el seu suport material.
                             
Davant el repte de creuar aquesta mirada sobre la memòria des d’una perspectiva paisatgística amb la resta de grups de treball de les jornades, apareixia clarament la necessitat de trobar espais de resistència en altres mirades, formes de vida i maneres de fer: Quins paisatges se’ns revelen quan mirem la ciutat des d’una perspectiva feminista, des de la gitanitat o des del fet migratori? Quina memòria del paisatge podem construir llavors? 
Aquestes preguntes obren la possibilitat de pensar espais de resistència fonamentats en la diferència com a antídot a l’homogeneïtzació i la classemitjanització del paisatge.