El Born CCM, desembre de 2018
Plantegem un grup de treball en relació a la possibilitat de gitanitzar la memòria de Barcelona. Entenem que aquest és un espai de possibilitat per articular un nou node de la Xarxa de Comunitats de Memòria (XCM).
Al llarg de la seva història, el poble gitano ha desplegat multitud de formes de resistència enfront de la persecució, l’extermini i la demonització. Per diferents motius, les formes de pensar, d’estar i de fer de la comunitat gitana han estat conflictives per a l’ordre establert, que ha intentat fer-les desaparèixer. Un dels espais de resistència pels i les gitanes ha estat l’enfortiment de la comunitat, el reconeixement i les formes de suport mutu enfront de la negació de tot l’aparell que la cultura hegemònica desplega per legitimar-se i deslegitimar-les.
Una de les línies que es pretén enfortir des de la XCM és precisament el fet que no hi ha memòria sense comunitat que la doti de sentit i que, més enllà de les accions de memòria més oficialistes, s’ha de proveir a les comunitats de la possibilitat de construir els espais, temps i formes de memòria que els siguin necessàries.
Com a elements disparadors de la jornada utilitzem alguns materials com la pel·lícula Los Tarantos, diferents imatges de les fonts construïdes en homenatge a Carmen Amaya (la primera construïda pels seus veïns al barri del Somorrostro quan encara era una nena i la segona projectada per l’Ajuntament) o la lletra de la cançó Orobroy escrita per David Peña en caló. Durant la conversa sobre Orobroy, que vam visionar en la versió de Dorantes, sorgeix el debat sobre l’apropiacionisme cultural i el mestissatge, la puresa o impuresa de les manifestacions culturals, sobre com l’empremta gitana a la cultura s’omet i fins i tot es criminalitza. Es reflexiona sobre com determinades pràctiques culturals vinculades a comunitats subalternades passen a formar part de la cultura de masses mitjançant un procés extractivista i sota formes que les blanquegen i domestiquen. Aquest seria el cas del flamenc com a manifestació cultural vinculada a formes de resistència a la persecució i l’opressió viscuda pel poble gitano. En aquest punt apareix el concepte d’art circular per descriure el flamenc com una pràctica cultural en què no hi ha divisió entre qui la produeix i qui la consumeix; com una atmosfera en la qual aquesta pràctica pren sentit per a la comunitat que l’habita.
La denúncia de l’apropiació cultural no s’oposa a la cultura de la remescla i el mestissatge si aquests donen valor a l’altre subalternat. La crítica apropiacionista no es fona- menta en la puresa ni es dirigeix contra la innovació, en gran mesura perquè els i les gitanes, en els seus desplaçaments, han incorporat innombrables i heterogenis elements a la seva cultura. Així doncs, quan es parla del gitano com un poble tancat i immobilista es torna a invisibilitzar la pròpia història de la cultura gitana.
La memòria del poble gitano (que, s’assenyala, és oral en bona mesura) està, d’una banda, indefectiblement vinculada a la persecució i la dominació patides, i de l’altra, marcada per una posició excèntrica respecte a l’eix considerat principal dels conflictes històrics (per exemple durant la guerra civil espanyola). En termes generals, les formes de vida i les maneres de reproducció social del poble gitano han entrat sempre en conflicte amb el paradigma il·lustrat, modern, capitalista i paio; l’aspiració a l’autonomia (sent el nomadisme una de les seves expressions), la resistència a qualsevol forma de servitud o la voluntat de controlar el temps dedicat al treball productiu s’enfrontaven als instruments de subjecció i disciplinament amb què s’ha exercit la dominació sobre el poble gitano. Ens preguntem doncs com la memòria del poble gitano pot contribuir a activar en el present formes de resistència i a construir alternatives.
