El Born CCM, desembre de 2018.
El grup de feminismes vam fer cercle a un costat de la sala principal, compartint espai amb el grup d’arxius però sense més relació que la de demanar abaixar el volum per poder escoltar-nos. D’aquesta manera vam començar les presentacions, compartint identitat, entitat de procedència i inquietud per la qual assistíem a la trobada.
Totes les presents treballem la recuperació de memòries de dones que van viure a Barcelona i L’Hospitalet i, curiosament, totes vam expressar, en un primer moment, el desig i necessitat d’explorar i repensar altres formes de compartir aquestes històries des d’una mirada feminista.
“Les dones feien mentre caminaven” es va dir. Remetent al passat de les presents, i pensant a partir d’aquesta frase per no quedar paralitzades per la nostàlgia, vam iniciar una deriva que ens portava d'el fet individual a el fet col·lectiu. Que queia constantment en el fet que les formes de vida de les dones eren múltiples però diferents, i per això invisibilitzades, del model que el sistema validava. Si les formes de viure (o sobreviure), de fer, de relació, eren diferents, les maneres de commemorar havien de desbordar a l’arxiu comú i obrir nous camins que recuperessin aquestes memòries per incorporar-les a l’esfera pública.
Al seu torn, entre les presents hi havia consens en la importància de reivindicar la veu col·lectiva i vivencial. En sorgir el dubte de com escapar del binomi “víctima o heroïna” a l’hora d’exposar aquests relats, la resposta era la de fer valdre la comunitat com a xarxa de suport i de les tasques de cura i reproducció per al sosteniment (per exemple, la xarxa clandestina d’avortament); és a dir, de nou l’alarma per no caure en paràmetres generats pel capitalisme patriarcal que no reflecteixen un altre tipus d’epistemologies. Per això no va trigar a aparèixer la pregunta: fins on ens són útils les plaques commemoratives?
Es va detectar la necessitat de crear, imaginar, compartir estratègies que reactivin comunitats crítiques al voltant de les històries de dones, essent, aquesta, l’única manera de no acabar essent citades per veus expertes o emmarcades en una paret. Memòries vives que necessiten al col·lectiu al seu costat perquè puguin ser rellegides, revisitades i restituïdes en benefici de comunitats presents i futures.
Dones que han reprès altres formes de creació col·lectiva de memòria, com les arpilleres, les pieceras, les dones del 36 o les iniciatives de la Taula de Dones de Les Corts, el treball de recuperació de la memòria de la presó de Reina Amàlia i altres agents culturals que ens hem trobat per seguir teixint altres formes de fer memòria fora de paradigmes monumentals, patrimonials i de custòdia, i que necessiten altres feminismes amb els quals aliar-se, repensar i enfortir-se.
