El Born CCM, desembre de 2018
El grup que ens trobem per parlar sobre arxius ens ubiquem a dalt de la tarima de la sala principal, en rotllana. Som unes 15 persones, provinents d'espais molt diferents, entitats variades i alguna institució, tant privada com pública. Ens presentem una per una i posem sobre la taula els "perquès" del nostre interès en aquest grup. Apuntem algunes de les preguntes i premisses sobre les quals anirà girant la futura conversa. Una conversa que serà ràpida, que trenarà d'aquí i d'allà, a partir de les diferents inquietuds que sorgeixen.
Una de les primeres qüestions que es posa sobre la taula és la condició efímera de certs arxius, cuidats per persones voluntàries, molts cops persones grans, que no troben ni com ni amb qui continuar amb la tasca. És en aquest punt en el qual molts d'aquests arxius fan el pas d'entregar els seus fons a les institucions i cedir-ne la cura, amb l'objectiu de preservar els documents. Sobre aquest pas, s'apunta que "els arxius que entren a un arxiu institucional signifiquen una derrota per la institució i per la comunitat", perquè un arxiu succeeix en tant que la comunitat que li dóna sentit és viva. Ens preguntem com aquests arxius cobren vida per les comunitats que els produeixen i quin és el paper de les institucions. La resposta sorgeix de forma clara: les institucions han d'acompanyar els arxius, però no xuclar-los per engruixir "el butlletí de les conquestes". Tothom té al cap experiències de despossessió d'arxius: "L'arxiu de l'ateneu ha d'estar a l'ateneu". No només parlem d'aquesta despossessió d'ordre físic i tangible, sinó també epistemològic: "els arxius populars no tenen rigor, però s'han de mantenir així, perquè si no desapareixerà tot". Hi ha moltes formes de fer arxius, no tots s'han fet des del poder, i han de mantenir la seva idiosincràsia.
No podia ser d'altra manera, de sobte apareix el tema de la digitalització i de "el núvol". Algunes alertes parlen d'una altra forma de centralització i de mantenir un principi d'ecologia (selecció). En algun moment, algú sentencia: "la cosa important no és el document, sinó els relats que hi ha al seu entorn". "Hi ha arxius que volen preservar i altres que volen relatar", s'apunta. "Què fem sense documents?" Sembla que la clau podria passar pel registre, no tant en el document, que tindria sentit si es fes només a escala micro-local. Cap al final, sorgeix també el repte de revisar l'arxiu des dels feminismes, el que s'augura que suposarà un canvi total d'estructures, en tant que situar-se des d'aquesta perspectiva, significa la transformació del paradigma dominant.
Acabem, posant sobre la taula la necessitat d'activar xarxes de suport entre arxius populars per compartir coneixements i eines; i amb un al·legat a favor de l'arxivística, que és flexible i pot adaptar-se a les necessitats de les comunitats.
Davant l'accessibilitat, més xarxa i més comunitat.
