Casal de Barri Espai 210

Hi ha idees que no requereixen grandiloqüències gramaticals. Les protestes originen eslògans fàcils de memoritzar i reproduir que allarguen la vida del missatge molt més enllà de l’acció directa. Una taca que apareix sobre capes de paper, guix o pintura, ens recorda que algú va ser aquí. I això mai va ser una qüestió de modes, ja que el martelleig de les frases repetides carrer a carrer es continua utilitzant com a forma d’expressió.

Les pintures poden ser tan simples com el nom d’un carrer sense placa, una declaració d’amor o una signatura egòlatra que omple un racó buit. També poden ser el nom d’un bar sobre la seva porta, una amenaça o la A encerclada de l’anarquia, un clàssic insuperable. N’hi ha que les llegeixen com a filosofia, d’altres com a poesia i n’hi ha que les tracten d’art urbà. Per descomptat els seus detractors les veuran sempre com a brutícia, com un objectiu a eliminar per arribar a la fita d’una ciutat estèril i higiènica.

Aquells que no van posar mala cara a les pintades són els fotògrafs que es presenten en aquesta petita exposició. Gràcies a la seva feina, totes aquelles lletres dispersades ens donen una visió dels ciutadans que, en moments de necessitat per expressar-se, van trobar a les parets i els llençols unes fortes aliances. Amb la foto s’allarga la vida del que només està destinat a ser vist en el seu context, i que, per això, després del repàs de la càmera, perd el seu significat original. La pintada descontextualitzada es recicla en noves idees i encara que faci servir les mateixes paraules, les combinacions són infinites.

Alguns fotògrafs van utilitzar la pintada de forma enginyosa en la seva composició, però també n’hi ha que la van plasmar en un primer pla que ens l’ensenya en cru i sense pal·liatius. En altres ocasions, l’esprai es filtra en una atractiva estampa del barri. Nou Barris es retrata així, a través de les seves protestes i altres missatges, amb murals i pancartes on veiem la veu d’unes veïnes que van decidir estar, al llarg de la seva història, parlant en les seves parets.

A càrrec de David Garcerán i AHRNB.