Barcelona

La zona on es va aixecar l’estadi del Reial Club Deportiu Espanyol era coneguda com la Manigua de Can Ràbia. Abans que la zona fos urbanitzada aquest espai formava part d’una gran superfície verda del que era el Turo Park que s’estenia fins a les actuals vies de l’avinguda de Sarrià, la ronda del General Mitre i la via Augusta. La frondositat de l’espai i la profusió de verd i arbrat feien d’aquest indret un dels més visitats pels ciutadans.

A principis de la dècada dels vint (SXX), la finca de Can Ràbia va ser adquirida pel Reial Club Deportiu Espanyol per a la construcció del seu primer estadi de futbol. Estadi que va prendre el nom de la carretera que unia el municipi de Sarrià amb la ciutat de Barcelona. L’estadi es va inaugurar el 18 de febrer de 1923 amb un aforament més petit de l’inicialment previst per que l’empresa constructora va fer fallida. Així l’estadi només tenia capacitat per a 10.000 espectadors i no pertanyia al club. Amb els anys l’Espanyol va aconseguir fer-se amb la titularitat de l’estadi i va anar ampliant les instal·lacions durant els anys 40 i 50 i 60. Va ser en aquesta darrera dècada que hi van jugar Ladislau Kubala i Alfredo Di Stefano.

L’estadi de la carretera de Sarrià va ser una de les seus esportives del Mundial de Futbol del 1982 on es va jugar diferents partits de la Segona fase amb algunes de les millors seleccions com Argentina, Brasil i Itàlia. Al 1992 l’estadi també fou l’escenari d’alguns dels partits dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Als anys 90, l’elevat deute del club obligà a promoure una operació immobiliària que tenia com a objectiu eixugar el deute i buscar un nou espai per a la construcció d’una nova seu esportiva. L’estadi de la carretera de Sarrià va viure el seu darrer partit de futbol el 21 de juny de 1997. Després de passar de forma provisional d’algunes temporades jugant a l’estadi Olímpic de Montjuïc el club va inaugurar el nou estadi de Cornellà-El Prat l’any 2009.

El recorregut curvilini pel camí central el farem a la ombra de tíl·lers (Tilia x euchlora). La majoria de l’arbrat que trobarem a l’interior de la plaça és de fulla caduca amb l’excepció de 4 alzines (Quercus Ilex) que trobem en un extrem dels parterres i, a l’altre extrem, una olivera i un carric (Quercus coccifera). A la resta dels parterres que es generen a partir dels senders asfaltats que recorren l’espai hi ha plantades xicrandres (Jacaranda mimosifolia), arbres de l’amor o de Judes (Cercis siliquatrum) i pruneres de fulla vermella (Prunus cerasifera var. atropurpurea). Rematant el jardí, al capdamunt del tot, tres exemplars de palmera (Phoenix dactilifera) completen el conjunt arbori d’aquest espai. La resta de la vegetació és una praderia de gespa de clima càlid amb una presència arbustiva pràcticament nul·la el que li confereix una qualitat d’espai diàfan. Els mateixos edificis que envolten el jardí actuen com a pantalla acústica que esmorteeix el soroll de fons del trànsit dels carrers adjacents sense necessitat que el verd actuï com a pantalla que minori el soroll.

Els vianants que no vulguin travessar el sinuós recorregut de camins asfaltats que recorre el jardí poden fer-ho pels dos carrer, vora les façanes de les cases, a banda i banda del parc que el travessen de mar a muntanya. Allà podran apreciar l’alçada i mida dels pollancres (Populus nigra). Començant des del passatge de Ricard Zamora, un altre indicador del passat futbolístic del indret, surten caminets que van vorejant els diferents parterres i que comuniquen l’espai longitudinal i transversalment. Petits talussos van superant el desnivell del terreny quan anem pujant en direcció cap a la ronda del General Mitre, a la part superior del jardí. Aquests talussos van generant diferents placetes amb bancs. La més elevada d’aquestes permet dominar l’espai amb des d’una petita rotonda de sauló envoltada de bancs.