Barcelona

Els Jardins Costa i Llobera sorgeixen com a projecte conjunt de l’arquitecte Joaquim Maria Casamor i del mestre de l’escola de jardineria, tècnic i especialista en plantes crasses, Joan Pañella. Ja feia uns quants anys que es treballava assajant l’adaptació d’aquestes espècies a la ciutat. Quan es va considerar l’opció d’arranjar la zona de Montjuïc on avui s’ubiquen els jardins, ja es disposava d’un fons rellevant d’espècies procedents de les Canàries, Andalusia i d’altres vivers de ciutats mediterrànies. També havien arribat algunes plantes procedents de la col·lecció Pallanca vingudes des d’Itàlia.
El Jardins de Mossèn Costa i Llobera es van inaugurar el mes de març de 1970 però, des de llavors, han passat per un llarg procés de recuperació, remodelació i rehabilitació, durant el qual s’ha procedit a la consolidació estructural de l’espai i a la replantació d’una bona part de les plantes que havien estat víctimes del fred fins a retornar aquest espai al seu esplendor original.
Els jardins ens ofereixen una col·lecció única al món: 3,16 hectàrees que són un viatge per algunes de les espècies més exòtiques del planeta, espècies que podem trobar en zones subdesèrtiques, desèrtiques i tropicals, però també en zones d’alta muntanya.

Entre la jardineria del Mossèn Costa i Llobera destaquen exemplars d’àloe (Aloe ferox) i dents de cocodril (Aloe brevifolia) sud-africans, Cylindropuntia rosea mexicans, aïzoàcies africanes, exemplars de Xanthorrhoea australians, Euphorbia resinifera del Marroc, Cereus jamacaru brasilers, de mida gran, o els cactus barril, com els Ferocactus glaucescens de l’estat mexicà de Querétaro, entre d’altres.
Els jardins ofereixen una col·lecció àmplia de cactus del gènere Echinopsis, com els Echinopsis santiaguensis, que són oriünds de Sud-amèrica (l’Argentina, Xile, l’Equador, Bolívia, el Brasil, l’Uruguai i el Paraguai). Creixen en terrenys sorrencs i de graves, i destaquen per la grandària i la bellesa de les seves flors. Poden presentar una forma arbòria o de globus i tenen un tub floral especialment alt. També destaquen els exemplars del gènere Echinocactus. Són cactus mexicans i del sud dels Estats Units, que tenen una mena de llana a la part superior del cos. En aquest punt és on neixen les flors, amb una coloració molt llampant que va del groc al rosa porpra. El seu nom evoca etimològicament els eriçons de mar (echi-nus).

Els Echinopsis no són l’únic cactus que adopta el nom en relació amb la seva forma. Als jardins també hi trobem exemplars d’Astrophytum miryostigma, que deuen el nom a la seva forma estrellada, des d’on irradia flors grogues de gran bellesa.
Al Costa i Llobera hi ha una representació extensa dels Ferocactus, coneguts popularment com cactus de barril. Provenen dels deserts de Califòrnia i de la Baixa Califòrnia, Arizona, el sud de Nevada i Mèxic. Són cactus que adquireixen la forma d’una bóta de vi en la seva etapa adulta.
Un altre tipus de plantes presents als jardins són les Mammillaria. Es tracta d’un dels gèneres més estesos, amb més de 350 espècies reconegudes. Són cactus que creixen en forma de tubercles. Al seu interior emmagatzemem el líquid necessari per sobreviure. Aquestes plantes poden tenir forma cònica, cilíndrica, piramidal o rodona. Les Mammillaria es troben a Mèxic, al sud dels Estats Units i al Carib.
Entre les suculentes més grans del Mossèn Costa i Llobera hi trobem exemplars adults de més de cinc metres d’alçària. Ben junts, arriben a generar un petit bosc. Es tracta d’unes plantes cactiformes del gènere Euphorbia. Podem contemplar exemplars d’Euphorbia en zones tropicals i subtropicals de l’Àfrica o Madagascar.
Més propers geogràficament, però no per això menys exòtics, hi ha els exemplars de drago (Dracaena draco), d’atzavara (Agave americana) o també de figues de moro o figues de pala (Opuntia ficus-indica). Un drago del Mossèn Costa i Llobera procedeix d’un jardí particular d’un veïnat de Barcelona, que el va donar a la ciutat.
Les atzavares són originàries de Mèxic i s’han adaptat perfectament al clima mediterrani fins a integrar-se com a part del paisatge dels marges.
Les figues de moro creixen espontàniament a tot el litoral mediterrani,però també en podem trobar a Mèxic, el Perú o l’Argentina, que, de fet, són els seus països d’origen.
Els Jardins de Mossèn Costa i Llobera ofereixen també una àmplia varietat d’arbres propis del clima mediterrani, com ara garrofers (Ceratonia siliqua), oliveres (Olea europaea) i arbusts, com ara ficus (Ficus sp), arbres ampolla (Brachychiton populneus), roures australians (Grevillea robusta) i potes de vaca (Bauhinia grandiflora). S’hi poden trobar fins a 12 espècies diferents de palmeres, com la Phoenix dactylifera, la palmera datilera, de la família de les arecàcies i oriünda d’Aràbia i el Nord d’Àfrica, o també hi ha exemplars de Phoenix canariensis, Washingtonia filifera i Washingtonia robusta. A més, contenen l’única espècie de palmera autòctona d’Europa, el margalló Chamaerops humilis.

L’any 1987 un periodista del New York Times va incloure els Jardins de Mossèn Costa i Llobera en el top ten dels deu millors jardins del món. L’article també referenciava que s’havia sentit ben sol durant la visita feta a aquesta exquisida col·lecció de cactàcies i plantes suculentes. I l’any 1987 no havia estat precisament un bon any per a aquesta singular col·lecció de rareses botàniques: l’hivern del 1987 van patir una duríssima gebrada, tot just quan es recuperaven dels efectes d’una altra severa gebrada de l’hivern del 1985. Uns entrebancs climàtics que van suposar una reducció significativa del nombre d’espècies. Quan l’espai es va obrir a principis dels setanta, hi creixien unes vuit-centes espècies diferents. L’hivern de 1985, durant prop d’una setmana, la ciutat va enregistrar temperatures de sis graus sota zero de manera sostinguda. La segona gelada, la del 1987, va suposar un nou cop, que va ser mortal per a moltes de les plantes i va reduir-ne la varietat en gairebé un 40 %. També va causar la mort sobtada de moltes de les que havien estat reposades després de la primera gelada dos anys abans. I fins i tot amb aquest panorama, poc afalagador, va merèixer la consideració d’un dels deu millors jardins del planeta.