En el cas d’una ciutat com Barcelona, densa i compacta, és una dificultat afegida el fet de disposar d’espais verds de grans dimensions. Això confereix encara més valor a les més de 8.000 hectàrees del parc de Collserola. La seva preservació i manteniment és, al mateix temps, un repte i una garantia de la qualitat de vida dels barcelonins
Història
La serra va ser declarada parc natural el novembre del 2010, data en què va aparèixer publicat el decret que declarava la zona com a espai protegit en el Diari Oficial de la Generalitat. La gestió de l’espai està a càrrec del consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola.
Biodiversitat
En les més de 8.000 hectàrees hi ha una diversitat heterogènia d’ambients naturals, de les quals el bosc mediterrani ocupa una bona part. Gairebé tota la fauna mediterrània hi és present per la convivència del bosc amb altres espais com conreus, prats secs i màquies.
Tot i els incendis forestals que cíclicament afecten el bosc mediterrani i que han anat substituint els alzinars per coníferes com els pins, a Collserola l’alzina continua mantenint-se com l’arbre més representatiu de la serra. A prop de l’alzina (Quercus ilex) i els roures (Quercus robur), trobarem també aurons blancs i negres (Acer campestre i Acer monspessulanum) i una gran representació de bosc de ribera vora de les rieres i els torrents de la zona amb profusió d’àlbers (Populus alba), pollancres (Populus nigra) i freixes (Fraxinus angustifolia). Entre els arbres fruiters, l’avellaner (Corylus avellana), el magraner (Punica granatum) i el cirerer silvestre (Prunus avium). També és possible veure desmais (Salix alba) i oms (Ulmus pumila). Entre la vegetació arbustiva, trobem alocs (Vitex agnus-castus), l’arç blanc (Crataegus monogyna), l’arboç (Arbutus unedo), marfull (Viburnum tinus), aladern (Rhamnus alaternus), el lligabosc (Lonicera japonica) i l’heura (Hedera helix).
Paisatgisme i disseny
Collserola evidencia una gran diversitat paisatgística. Això és, en part, també gràcies a la gran pressió humana exercida. Aquesta pressió antròpica ha configurat un mosaic d’espais que aplega zones forestals, espais agrícoles, praderies, espais de vegetació de màquia, etc.
La seva disposició, que abasta tot el límit nord de la ciutat, actua com a frontera i delimita la ciutat entre dos grans elements naturals: el mar al sud i la serra al nord. Aquest gran parc longitudinal que representa la serra per a Barcelona conté el potencial de ser, al mateix temps, un gran espai verd en contacte amb la trama urbana i el punt de partida de tota una sèrie de corredors verds que uneixen la ciutat amb el mar. Una unió que és molt visible a través de Montjuïc per l’oest, però que és factible des del Besòs per l’est i també pel centre urbà interconnectant diferents parcs urbans. Aquests corredors relacionen espais que van des del parc de la Ciutadella i els parcs lineals de la façana marítima fins al parc de les Aigües, el parc del Guinardó, el Park Güell i el parc de la Creueta del Coll, entre d’altres.