Barcelona

Des de les darreries del segle XIX fins a la meitat del segle XX, Montjuïc va ser un lloc d’esbarjo per als barcelonins, que pujaven a la petita muntanya domèstica a fer-hi costellades o a refrescar-se a les diverses fonts. Amb l’excepció del castell militar, el territori era privat, dividit en tres grans finques dedicades a la caça o a tasques agrícoles. Va ser arran de la planificació urbanística amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 que l’Ajuntament va començar a comprar terres a Montjuïc, i Jean-Claude Nicolas Forestier va ser cridat per enjardinar la muntanya.
Tot i que Montjuïc va viure un segon gran impuls urbanitzador arran dels Jocs Olímpics del 1992, que va permetre continuar enjardinant amples zones despullades cap a migdia, alguns racons de la muntanya, sobretot els que estaven a tocar de la ciutat per la part del port i del barri del Poble-sec, encara van restar ocupats per barraques, horts espontanis, tallers i edificacions precàries de tota mena. La creació del parc del Mirador del Migdia, entre els anys 1995 i 1997, va representar l’ordenació de bona part d’aquests terrenys.

En aquest parc hi ha, entre altres espècies arbòries, xicrandes (Jacaranda mimosifolia), lledoners (Celtis australis), Fraxinus berlandieri, alzines (Quercus ilex), acàcies (Robinia pseudoacacia), oms de Sibèria (Ulmus pumila), sòfores (Sophora japonica), xiprers (Cupressus sempervirens), pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), pebrers bords (Schinus molle) i molts arbres de l’amor (Cercis siliquastrum), als quals s’ha donat un port arbustiu. A la gran zona d’estar destaquen els sapindals de la Xina (Koelreuteria paniculata), i la pèrgola que hi ha, coberta per glicina (Wisteria sinensis) i vinya verge (Parthenocissus tricuspidata).

La primera fase que es va construir és la més extensa i reprodueix un paisatge rural forestal, amb una vegetació mediterrània. El terreny és força atalussat i el recorregut s’ordena mitjançant camins de sauló molt amples, comunicats de tant en tant per trams d’escales que permeten, així mateix, accedir als espais miradors situats a les cotes més altes.
D’un dels murs de pedra que fan de balconada brolla un gran raig d’aigua que, conduït per un canalet de ferro de 28 m de llarg, va a parar a un petit estanyol que s’aboca muntanya avall en una cascada. A prop, un tram ample d’escales condueix fins a la zona inferior del parc, que es va construir en una segona fase.
Aquí el parc del Mirador del Poble-sec esdevé un jardí urbà que fa de transició entre el paisatge forestal de Montjuïc i el barri del Poble-sec. Hi ha pistes de petanca i jocs infantils, i els espais de descans estan protegits per l’ombra dels arbres i per una pèrgola coberta d’enfiladisses. En un dels extrems, un estany ple de vegetació aquàtica recull l’aigua que baixa per la cascada graonada de 18 metres d’alçària, que té el seu origen en el petit estanyol que hi ha muntanya amunt.