Barcelona

El parc del Castell de l’Oreneta està situat en els terrenys ocupats antigament per dues finques: la masia de Can Bonavia, de la família del comte Milà, i la del Castell de l’Oreneta, de la família Tous, que va construir-hi el castell que dóna nom al parc.
Durant molts anys, els terrenys van ser propietat de la Creu Roja, que hi volia construir un hospital, un projecte que finalment no es va dur a terme. És per aquest motiu que l’espai va romandre tancat i aïllat de la ciutat fins que va ser adquirit per l’Ajuntament de Barcelona, que el va obrir al públic com a parc l’any 1978.

El parc del Castell de l’Oreneta conserva gairebé intacta la seva vegetació primigènia de tipus mediterrani, amb espècies molt característiques de la serralada de Barcelona. La vegetació és, de fet, el seu principal atractiu, que configura un espai sorprenent a la ciutat.
Hi ha pins blancs i pins pinyers, alzines i roures, envoltats d’un sotabosc molt ric en arbustos, com la ginesta, el boix, el marfull, l’arboç i el llentiscle. D’aquestes dues darreres espècies, n’hi ha exemplars centenaris. També hi abunden les plantes aromàtiques, com la farigola, el llorer i l’espígol. La presència de tarongers, nesprers, ametllers, oliveres i algun magraner ens recorda el passat agrícola de bona part d’aquest lloc.
Amb els anys, al parc del Castell de l’Oreneta s’hi han plantat noves espècies, com són l’eucaliptus, el xiprer, el cedre i el lledoner, que han contribuït a la frondositat que el caracteritza.
Hi destaquen dos arbres que, per la seva excepcionalitat, han entrat a formar part del Catàleg d’arbres d’interès local de Barcelona: un enorme eucaliptus que trobarem, amb la ciutat als seus peus, en un dels revolts del camí que porta el nom d’aquesta espècie arbòria, i un cirerer de Santa Llúcia a prop de les quadres dels ponis.

A les cotes més altes de l’actual parc, l’any 1910 s’hi va construir un castell que fou destruït durant la Guerra Civil espanyola i del qual encara queden una torre, una escala i algunes parets.
Disseminats entre el bosc hi ha una font ornamental, datada el 1863, i una antiga era, un safareig i sistemes de reg mig enterrats que ens recorden el passat agrícola de l’indret.