Barcelona

Els jardins de la Vil·la Amèlia tenen l’origen en el jardí sumptuós que Ignasi Girona va fer construir en una finca de la seva propietat a Sarrià. El nom el va posar en honor de la seva esposa, Amèlia de Vilanova. Durant molts anys la família Girona va utilitzar la Quinta Amèlia com a lloc d’estiueig.
L’any 1930 l’Ajuntament va destinar els terrenys a parc públic i el 1969 van ser definitivament expropiats a canvi d’edificar-ne una part, cosa que va comportar l’enderrocament de l’antiga residència dels Girona. Un tros de terreny ha quedat integrat en els Jardins de la Vil·la Cecília, situats a l’altre costat del carrer de Santa Amèlia, que es va obrir quan es van crear els dos espais verds.

Els Jardins de la Vil·la Amèlia són rics en espècies vegetals -prop d’una cinquantena- i en exemplars poc freqüents a Barcelona, com els de l’avinguda flanquejada amb exemplars de Sophora japonica pendula.

També hi ha til·lers (Tilia europaea i  tomentosa), cedres (Cedrus libani, atlantica i deodara) i xiprers (Cupressus glabra, macrocarpa i sempervirens). La xicranda (Jacaranda mimosifolia), la tipuana (Tipuana tipu) i l’arbre de l’amor (Cercis siliquastrum), i arbustos com Lagerstroemia indica, tots amb unes floracions espectaculars, completen el conjunt.
Destaquen les magnòlies (Magnolia grandiflora), les alzines (Quercus ilex), els arbres de l’amor (Cercis siliquastrum), grans exemplars de pi pinyer i de pi blanc (Pinus pinea i Pinus hapelenssis) i, entre les palmeres, el margalló (Chamaerops humilis) i exemplars molt desenvolupats de Trachycarpus fortunei.
Però els reis indiscutibles de la vegetació són un plàtan (Platanus hispanica) i un fals pebrer (Schinus molle) de gairebé noranta anys, un eucaliptus (Eucalyptus globulus) plantat a finals del s. XIX, un exemplar de Gymnocladus dioicus gairebé centenari i un conjunt de quinze palmeres de Canàries (Phoenix canariensis) que van ser plantades també a finals del segle XIX. Tots es troben en el Catàleg d’Arbres d’Interès Local de Barcelona.

En una illeta que emergeix al mig de l’estany dels Jardins de la Vil·la Amèlia s’eleva, menuda i esvelta, Dríada, la nimfa protectora dels boscos. És la figura de bronze d’una adolescent nua, considerada una de les millors escultures de Ricard Sala. No gaire lluny, en un racó entre ombrívol i lluminós, un efeb toca la flauta. És L’encantador de serps, una escultura de bronze del belga Jules Anthone.

Un exemple és la glorieta dels xiprers, situada damunt d’un turonet de pedres que antigament havia estat una cascada. És molt a prop de l’accés des del carrer de Santa Amèlia. Al davant, els jardins s’estenen, esplèndids, amb grans parterres, cadascun amb una vegetació diferent.
L’estany i el turó dels pins són els dos llocs destacats dels jardins. L’estany és circular, i està situat dins un gran parterre amb petites tanques vegetals de murtra curosament retallades que formen dibuixos sobre la gespa. Dins l’aigua regnen les plantes aquàtiques, presidides per la figura d’una nimfa protectora.
Com a contrapunt d’aquest espai obert i encalmat, prop de l’accés pel carrer de Francesc Carbonell, hi ha un turó una mica amagat de terra nua al qual s’accedeix per uns graons de fusta. És un lloc diferent i una mica agrest.