Barcelona

Aquest jardí va ser construït a mitjan segle passat pel doctor Josep Altimira dins la seva finca de Sant Gervasi. Personatge adinerat i una mica extravagant, un revés de la fortuna el va deixar a les portes de la misèria i va fer donació de les seves propietats a l’orde de les Missioneres de la Immaculada Concepció, que el van cuidar fins a la mort, ja que no tenia hereus.

Les monges van instal·lar un col·legi a la finca, el de la Immaculada Concepció, edifici que ocupa una bona part dels antics jardins, els quals, anteriorment, ja havien estat afectats per l’obertura dels carrers d’Horaci i de Mandri.

El petit recinte verd que coneixem avui és, doncs, només una part del que possiblement van ser uns jardins molt singulars, amb grutes subterrànies artificials que comunicaven la sala hipòstila amb la casa del propietari.

Segons explica Francesc Curet en les seves Visions barcelonines, el doctor Altimira va posar sardines als estanys que hi havia als jardins i, per mantenir-les vives, cada dia feia portar aigua de mar. Feia festes molt lluïdes i, a vegades, inundava la part baixa dels jardins i la sala perquè els convidats poguessin navegar-hi amb barquetes.

La creació d’aquests jardins a finals del segle XIX, fa que en el seu interior hi hagi arbres centenaris, com per exemple els pins blancs (Pinus halepensis) i els pins australians (Casuarina cunninghamiana) que hi ha a tocar de l’entrada principal del parc, al carrer de Mandri.

Altres arbres presents en aquest espai verd -també amb algun exemplar centenari- són el lledoner (Celtis australis), el pi pinyer (Pinus pinea), el cedre de l’Atles (Cedrus atlantica), l’om de Sibèria (Ulmus pumila) i l’acàcia bolera (Robinia pseudoacacia). De plantació més recent, hi trobem la Sophora secundiflora, la prunera de fulla vermella (Prunus cerasifera ‘Atropurpurea’) i el braquiquíton (Brachychiton populneus).

Cal ressenyar una espècie més: la bignònia de flor groga (Doxantha ungis-cati), una enfiladissa caducifòlia molt ornamental que penja d’un extrem a l’altre de la part més alta de la façana de la sala hipòstila. Molt florífera, quan perd la fulla les branques queden guarnides per les llavors, molt llargues (entre 25 i 30 cm) i que van canviant de color des del verd fins, un cop seques, al marró fosc.

Juntament amb els dos ponts, el de pedra i el pèndol d’acer amb paviment de fusta que copia el que John Roebling va fer a les cascades del Niàgara, l’element arquitectònic més destacat de Ca n’Altimira és la gran sala hipòstila amb voltes que parteixen de 36 columnes d’estil romànic, molt altes i construïdes amb pedra sorrenca. En un costat de la plaça, enganxada al mur que resta de l’antiga mansió de la finca, hi ha una fornícula on s’ha instal·lat una font.