Barcelona

El parc ocupa els terrenys d’una finca del marquès de Llupià, de Poal i d’Alfarràs, un home molt il·lustrat que va encarregar l’obra a l’italià Domenico Bagutti, qui va treballar-hi fins al 1808. El jardiner francès Delvalet va ser el responsable de les plantacions i un mestre d’obres català, Jaume Valls, en va supervisar els treballs. La família Desvalls va mantenir la propietat de la finca fins als anys 70, quan va passar a mans de l’Ajuntament. Es va inaugurar com a parc públic el 1971. El 1994 se’n va fer una restauració en profunditat, que en va transformar la concepció a la categoria de jardí museu.

Abans d’endinsar-nos de ple en el parc passarem pel jardí domèstic, on trobarem un til·ler (Tilia tomentosa) i un cedre de l’Himàlaia (Cedrus deodara) que formen part del Catàleg d’Arbres d’Interès Local. A prop d’aquests, teixos (Taxus baccata), còculs (Cocculus laurifolius) i un arbre de Júpiter (Lagerstroemia indica), a més d’una plantació de camèlies (Camellia)

Si optem per anar cap als templets i el pavelló neoclàssic que domina el parc des del capdamunt de les tres terrasses que el formen trobarem una curiosa, per poc habitual, alineació d’alzines (Quercus ilex) encerclades en una tanca de llorer (Laurus nobilis) que ens dóna ombra en el recorregut. També hi ha un exemplar de sequoia (Sequoia sempervirens) que, igual com l’agrupació d’alzines, està catalogat. Si fem marrada pels altres camins, trobarem més alzines (Quercus Ilex) centenàries i la flor de l’amor, l’agapants (Agapanthus umbellatus).

Abans d’arribar als templets, la temptació del laberint es farà present amb la presència imponent de les parets de xiprer (Cupressus sempervirens). Com una illa de pau, l’alçària majestuosa dels arbres que envolten el conjunt [alzines (Quercus ilex), pins (Pinus halepensis i Pinus pinea) i roures (Quercus robur)] li donen encara una atmosfera més recollida.
Superat el repte, podem contemplar des del centre del laberint els templets a la dreta i a l’esquerra i, a l’eix central, les escales i el pavelló neoclàssic, obra també de Domenico Bagutti.
Sortint del laberint, pujant cap al pavelló, podem resseguir el canal romàntic, originalment navegable. Darrere el pavelló hi ha un gran safareig, que, gràcies a la seva posició en la cota més elevada del jardí, abasta per gravetat els jocs d’aigua de les fonts i brolladors situats en el recorregut inferior.
El flux de l’aigua marca la frontissa entre els dos mons del parc. Així, la desaparició abrupta del canal transforma l’aigua amansida en cascada i abandona el traçat de canal per esdevenir rierol.
L’escenografia és adequada perquè la vegetació trenqui també l’ordre establert fins aleshores i esdevingui salvatge. En aquest recorregut trobarem el refugi del pagès, excavat a la roca, i la cabana de fusta de l’ermità, i caminarem envoltats per alzines (Quercus ilex), pins (Pinus pinea i Pinus canariensis) i abundant vegetació de màquia amb evònims (Euonymus japonicus), marfulls (Viburnum tinus), llorers (Laurus nobilis) i pitòspors (Pittosporum tobira), coralets del Japó (Berberis thunbergii).
La presència entapissant de l’heura (Hedera helix) aprofita aquest entorn més humit i ombrívol.
Fins arribar a la darrera parada, el fals cementiri, trobarem catifes de la flor de l’amor, l’agapant (Agaphanthus umbellatus) i mates de falgueres (Nephrolepis exaltata), boixos (Buxus sempervirens) i galzerans (Ruscus aculeatus). Entre els arbres de més grandària, teixos (Taxus baccata), llorers (Laurus nobilis), roures (Quercus pubescens), freixes de flor (Fraxinus ornus), plàtans (Platanus x hispanica) i til·lers (Tilia europaea).

Jardí romàntic o jardí neoclàssic? El parc del Laberint ofereix arguments d’una i altra banda. Simetria, art topiari i jardineria regular, templets amb columnes toscanes, fonts i brolladors, escultures mitològiques, un pavelló neoclàssic dedicat a les musesd’una banda i, de l’altra, el so de l’aigua en llibertat en una cascada i un rierol sobre un llit de pedra, molsa i plantes silvestres, un jardí més selvàtic i ombrívol, entapissats d’heura i de la flor de l’amor, disposició arbòria irregular de teixos, pins, plàtans i til·lers de gran port i fins i tot un fals cementiri. Verd assenyat i verd arrauxat, natura dominada i natura lliure. Són els elements que ens marquen les diferents etapes de creixement del parc, que va néixer neoclàssic el 1791 i va créixer i es va completar romàntic el 1853.

El parc del Laberint d’Horta és un jardí-museu. El seu discurs museogràfic constitueix el recorregut per la dualitat entre el neoclassicisme i el romanticisme. Un viatge que comença a la porta xinesa, vestigi d’un jardí oriental ja desaparegut. Continua pel jardí dels Boixos (Buxus sempervirens), un jardí sigil·lós que conserva l’esperit del dissenyador, el paisatgista i jardiner italià Domenico Bagutti, creador del parc per encàrrec d’Antoni Desvalls, marquès de Llupià i Alfarràs. Des d’aquest jardí, nascut de la poda acurada, surten els camins que porten als templets d’Ariadna i Dànae, al jardí domèstic i també al jardí romàntic, que ocupa tot el flanc esquerre del parc.