© Judit Canela
Membre de la generació literària posterior a la guerra del 1967, Bàssem an-Nabrís va passar quatre anys i mig en presons israelianes com a conseqüència dels seus escrits. El 2007, després que Hamàs arribés al poder, va patir un atemptat per part d’una milícia d’aquest partit.
Autor de set poemaris i de dos dietaris de guerra, el 2015 ha publicat en català i àrab Totes les pedres, el seu primer llibre de poemes fora de Palestina. Reproduïm un tast dels relats breus que componen el seu darrer llibre pendent de publicar, Petites històries de Barcelona. Totes dues obres les ha traduït al català Valèria Macías Pagès.
Missatges que no arriben
Els diumenges, el senyor Fernández fa bombolles de sabó. Se’l veu a la plaça d’Espanya o al parc de la Ciutadella. Equipat amb dues cordes, en una postura adient respecte al vent, fa bombolles de colors, petites i grosses. Són tan boniques que atreuen abans els grans que els menuts. Alguns somriuen i d’altres engeguen la càmera del telèfon mòbil.
Però a en Fernández, un aficionat que en va aprendre d’un vagabund romanès, tant li fa si la tassa que té al costat s’omple o si es queda buida. En té prou a guanyar-se el que val un àpat. I és que fa la feina amb tota l’ànima. Diu:
– Al creador de bombolles no li calen els sofismes de herr Hegel ni de monsieur Descartes. Només ha de conèixer a fons la vida.
– Com dius?
– No veus la veritat de la vida, amigo?
– Sí, què li passa?
– Que no és una simple bombolla de sabó que de seguida rebenta, la vida?
– Potser sí.
– Simplement m’agrada recordar a les persones la veritat sobre les seves vides.
Després sospira, brandant la mà a l’aire:
– Saps? El pitjor d’això és que el missatge no arriba.
Quan vespreja, ell, de pell blanca i cabell ros amb rastes, amb els genolls dels pantalons estripats, se’n va a buscar un bar o un cafè amb el recipient mig buit, i amb les cordes i el sabó líquid en una motxilla. El segueixo.
– Un moment, amic!
Accelera el pas i gira el cap, enfadat:
– El missatge no arribarà mai!
Nit
Quan van tocar les dues vaig baixar. Al cap hi tenia una única fita: la nit. “Però si la ciutat està tan il·luminada, com trobaré el que busco? Només em queda el parc de la Ciutadella”.
Tornant de la platja, entro pel forat de la reixa, saltant. Trio la palmera, m’hi ajec a sota, a la gespa, i em calmo. Refrego la cara pels brots curts i humits. Inspiro. Em poso d’esquena i veig els estels enclotats. Inspiro. Aquesta és la primera nit que mereix dir-se nit. Sento un aleteig a prop, i se’m creua un ocell negrós. “És això…”.
I m’endinso en la frescor de la rosada i de la melangia.
Absència
La rossa Mercè, de faccions minúscules i veu coqueta, és la seducció personificada. Té l’edat que sumen els dits de les mans i els peus. Li agrada el cava, anar amb bicicleta i el Lluís Llach. Quan sap que hi haurà sardanes a la plaça de la Catedral fa l’impossible per participar-hi.
Abans-d’ahir hi vaig anar i no la vaig veure. Vaig preguntar a la seva colla i em van dir que se n’havia anat a estudiar amb una beca a la Universitat de Lisboa. Si bé és cert que vaig gaudir del ball, em vaig sentir sol. La Mercè tampoc no era en cap de les rotllanes d’avui.
Quan ella entra en un cercle hi ha alguna cosa de la seva ànima que es desprèn, i veus la gent gran –que és la que més els freqüenta– radiant en companyia d’ella. Els ha contagiat la seva joventut, la seva vivacitat i la seva alegria. L’absència d’aquella noia bondadosa em pesa al pit.