Barcelona. Una biografia
Autor: Enric Calpena
Edicions 62. Col·lecció Llibres a l’Abast
Barcelona, 2015

La història de Barcelona es pot explicar a través dels seus documents o a través dels seus personatges, les seves institucions i les seves pedres. Això és el que se’ns proposa mitjançant una narració de més de vuit-centes pàgines en què el periodista Enric Calpena entrevista Barcelona.

El periodista Enric Calpena s’ha convertit gràcies a la seva tasca de divulgació del passat de Barcelona i Catalunya en un dels noms propis indiscutibles de la literatura històrica actual. Amb obres com aquesta dóna continuïtat a iniciatives destacades del segle XX, com ho va ser la sèrie Barcelona. Divulgación histórica, d’Agustí Duran i Sanpere, que de l’èxit de la ràdio va passar al paper i va esdevenir una obra de referència d’alta divulgació.

A Barcelona, una biografia, l’autor aconsegueix donar veu a una ciutat que
durant més de dos mil anys ha fet de l’ambició el seu principal tret de personalitat urbana. La història de Barcelona es pot explicar a través dels seus documents, com l’Arxiu Municipal va fer possible al llibre Autobiografia de Barcelona (2013), o es pot fer a través dels seus personatges, les seves institucions i les seves pedres. Això és el que se’ns proposa mitjançant una narració de més de vuit-centes pàgines en què el periodista entrevista Barcelona. El resultat és un ambiciós relat literari, ben documentat, de lectura amena, ric en anècdotes i sempre marcat per l’estil personal desacomplexat de Calpena, que té tirada a les comparacions extemporànies per fer entenedors fets històrics a vegades massa llunyans i fins i tot incomprensibles per al lector actual. I, sempre, amorosit per l’estima de l’autor cap a la seva ciutat natal. 

La Barcelona que l’autor perfila és una ciutat amb una posició geogràfica privilegiada a la costa catalana, i especialment entre les dues fites de la Mediterrània antiga occidental d’Empúries i Tàrraco. Un enclavament urbà l’evolució del qual s’il·lustra a través de les diferents denominacions que ha rebut al llarg de la història, des la primitiva Barkeno fins a la Bàrcino romana transformada en la medina Barshaluna musulmana, la Barchinona cristiana i la Barcelona dels segles baixmedievals i moderns, que entra dins de la modernitat marcada pel foc i la destrucció de les guerres de Successió i del Francès. L’aventura de la Barcelona contemporània que ocupa els últims capítols trasllada el lector pràcticament fins als nostres dies. 

L’objectiu, sens dubte, no és oferir una visió exhaustiva, sinó una invitació a gaudir de l’extraordinària complexitat de Barcelona a través dels segles. En molts casos l’autor, que fins ara havia centrat els seus treballs en temàtiques més contemporànies, presta més atenció a episodis llunyans de l’antiga ciutat romana o medieval que no a la del segle XIX i especialment la del XX. Un exemple: s’hi dedica la mateixa atenció a les corts de l’any 1413 que als quaranta anys de dictadura franquista. El resultat és una proposta innovadora amb què, més enllà de centrar-se en la història de la ciutat tal com han fet amb gran èxit altres periodistes historiadors com Lluís Permanyer, Jaume Fabre o l’enyorat Josep M. Huertas Claveria, Calpena amplia els horitzons fins a la història catalana i, també durant els segles més recents, l’espanyola. No és un llibre d’història urbana en sentit estricte, però sí una bona obra de literatura històrica sobre el paper que Barcelona ha exercit en la història catalana i espanyola. 

Barcelona és, efectivament, una ciutat que es fa estimar, tal com afirma el mateix Calpena en el pròleg. El llibre és un acte d’amor cap a la ciutat i el seu passat. Disponible en edicions catalana (Edicions 62) i castellana (Destino), caldria que els editors també consideressin, com a mínim, les edicions en anglès i francès. Barcelona s’ho mereix, i els seus lectors potencials, sens dubte, ho agrairan.

La filla estrangera
Autora: Najat El Hachmi
Edicions 62
Barcelona, 2015

Najat El Hachmi ja havia narrat la seva experiència en dues obres anteriors. Si a L’últim patriarca El Hachmi hi parlava sobretot de la relació amb un pare, a La filla estrangera se centra en la relació maternofilial.

Najat El Hachmi té el mèrit d’haver introduït un punt de vista inèdit en la literatura catalana, i fins i tot diria en el conjunt de les literatures ibèriques. S’ha erigit en una veu singular, capaç d’explicar l’experiència de la nova comunitat marroquina a casa nostra. A diferència d’altres tradicions literàries, la catalana no ha segregat per raons òbvies una literatura postcolonial, però la globalització i les noves migracions sí que han permès integrar múltiples identitats i noves mirades en una societat literària que altrament s’hauria anat caragolant en una visió molt etnocèntrica. Autors d’arreu del món arrelats a Barcelona, com l’anglès Matthew Tree, la txeca Monika Zgustovà, l’afganesa Nadia Ghulam, els francesos Grégoire Polet o Mathias Énard, són, juntament amb Najat El Hachmi, alguns exemples d’autors que amb les seves obres han projectat Barcelona internacionalment.

Najat El Hachmi ja havia narrat la seva experiència en dues obres anteriors. La novel·la L’últim patriarca (premi Ramon Llull), traduïda a una vintena de llengües, va sacsejar la societat literària amb un relat torbador. Si El Hachmi hi parlava sobretot de la relació amb un pare, a La filla estrangera se centra en la relació maternofilial. L’autora narra l’entrada a la vida adulta d’una noia nascuda al Marroc, però trasplantada i criada en una ciutat d’interior de Catalunya, que malda per emancipar-se de la tutela de la mare. Aquesta filla manté una relació lleial i alhora malaltissa amb la mare, amb qui parla una variant de l’amazic. Escolaritzada en català, viu a cavall de dos idiomes que acaben convertint-se en el camp d’una negociació entre dos mons, un camp de forces que no solament afecta l’entorn social de la noia, sinó també els seus lligams familiars, la relació amb el seu cos i la seva sexualitat. 

La gran virtut de La filla estrangera és l’equidistància que manté entre dos mons i dues cultures que se superposen sense acabar de ser mai idèntiques. El Hachmi retrata de manera implacable els prejudicis i atavismes de la comunitat marroquina, inviables en una societat occidental, però també l’estretor mental i el paternalisme amb què els catalans han abordat la immigració africana. Aquí no hi ha bons ni dolents. Tothom malda per ser qui és i s’equivoca quan jutja l’altre. La filla estrangera és en aquest sentit una prova de la importància del gènere de la novel·la per entendre la complexitat de la identitat i transformar la mirada dels lectors. Sigui com sigui, després de llegir aquesta novel·la, ja no jutjareu amb el mateix rigor la dona musulmana que circula amb mocador pel carrer. 

La pregunta que planteja La filla estrangera és: “Què he de ser jo, en relació amb el meu origen?”. La protagonista troba a Vic una societat prou acollidora que li permet integrar-se. La seva experiència, però, acabarà convertint Vic en una extensió més de la seva presó materna, i es veurà obligada a trencar les reixes entre les quals se sent confinada i traslladar-se a Barcelona.

Per a la protagonista la gran ciutat es converteix en un espai d’alliberament, després dels anys de reclusió de Vic o d’ofec del Marroc. “Em recordo caminant sense parar per uns carrers enormes, tan llargs que no s’acabaven mai, i ser feliç de conèixer la ciutat infinita”, confessa. El Hachmi explicava en una entrevista que “hi ha una gran diferència entre viure a comarques o en una gran ciutat. Sovint es veu la gran ciutat com un alliberament, però no sempre és així. Els immigrants arriben i s’instal·len aquí agrupats en comunitats que ja vénen d’origen […] Per tant, es manté aquest control social opressiu que pateix la protagonista”. 

La història del circ a Barcelona. 
Del segle XVIII a l’any 1979
Autor: Ramon Bech i Batllet
Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2015

L’Ajuntament i Viena Edicions publiquen la història sobre l’època daurada del circ a Barcelona en els segles XIX i XX, un treball de Ramon Bech, estudiós del circ i cofundador de la Circus Arts Foundation.

La paraula circ la veig lligada a la infància i a l’arribada, pels volts de Nadal, dels circs més o menys grans que cada any s’anunciaven com “l’espectacle més gran del món” i que encara avui visiten la ciutat. Si em pregunten quan va arribar el circ per primer cop a Barcelona, abans de llegir aquest llibre no ho hauria pogut respondre. L’autor, Ramon Bech (Figueres, 1967), en descobreix els antecedents més llunyans en les companyies de volatins o equilibristes que van actuar al Teatre de la Santa Creu el 12 de febrer de 1722.

Barcelona va ser una gran capital del circ durant els segles XIX i XX. Va viure l’època daurada d’aquest espectacle gràcies als nombrosos establiments ambulants que la visitaven i a la construcció d’espais fixos per gaudir d’aquesta art escènica. Ramon Bech en fa un inventari, tant dels primers com dels segons, i dedica la part central del llibre als tres edificis emblemàtics situats tots al centre de la ciutat: el Circo Ecuestre Barcelonés de la plaça de Catalunya (1879-1895), el Circo Ecuestre del Tívoli (1897-1907) del carrer de Casp i el Teatre Circ Olympia de la ronda de Sant Pau (1924-1947). Altres espais emblemàtics que també recull van ser les places de toros de les Arenes, el Torín (a la Barceloneta) i la Monumental. I també hi va haver circs al Paral·lel i en una esplanada al darrere de la Sagrada Família.

Més de dues-centes fotos i plànols inèdits de circs, els programes de mà o retrats dels empresaris i els artistes ens transporten a un temps i uns espais ja desapareguts. Els materials procedeixen en gran part de l’arxiu de la Circus Arts Foundation, entitat amb seu a Figueres cofundada per Ramon Bech i Genís Matabosch. En el seu fons destaquen els vuit mil negatius i les llibretes amb apunts del fotògraf i historiador Josep Vinyes, un llegat que Bech ha trobat indispensable per elaborar aquest treball. També ha estat cabdal la recuperació dels pocs –i poc reconeguts– cronistes circenses de Barcelona: Jordi Elias, Sebastià Gasch, Joan Tomàs i el ja esmentat Josep Vinyes.

I és que fins ara no existia cap història del circ a Barcelona, més enllà d’El circo en la vida barcelonesa de 1947, un petit llibre d’Antoni Rué Dalmau que també ha estat un punt de partida en l’estudi de Bech. Per reconstruir la història del circ i arribar a tenir aquesta crònica local fins ara única, l’autor hi ha dedicat més de set anys d’estudi.

El resultat és un treball exhaustiu que alterna de forma amena el material visual amb els textos propis o els procedents de les cròniques de l’època, i on, a més de la història sobre la construcció dels circs, hi trobem curiositats. Un fet sorprenent és que el Teatre del Liceu va presentar, en els seus inicis, espectacles de funàmbuls, o que el llegendari espectacle de Buffalo Bill es va instal·lar el 1889 entre els carrers d’Aribau i de Muntaner. O la curiositat i el rebuig a parts iguals que recullen alguns articles sobre una trapezista anomenada Bella Geraldine, que desfermava passions entre el públic masculí i l’enveja de moltes dones.

Tot amb la finalitat de retre homenatge i documentar de la manera més acurada possible des dels primers espectacles d’equilibristes a la Barceloneta i al Teatre de la Santa Creu, passant pels números de circ en altres gèneres escènics, com el teatre i el music-hall, que van aparèixer al final del segle XIX i al principi del XX, fins a arribar als anys setanta del segle XX, en què Barcelona va ser la primera seu del Festival Mundial del Circ al Palau d’Esports, entès com una competició entre companyies.