La multireligiositat floreix a Barcelona, on hi ha 243 centres de culte catòlics per 270 que no ho són. La immigració que ha arribat des dels anys noranta és clau per entendre la irrupció de religions com ara el sikhisme; tanmateix, no hem de caure en l’error de creure que tots els qui no són catòlics són estrangers. A l’islam, a les religions orientals i a totes les confessions cristianes abunden els cognoms catalans.
El tractament jurídic que rep la diversitat religiosa a Espanya i, per tant, a la ciutat de Barcelona, és desigual. L’aconfessionalitat de l’Estat, tot i que recollida a la Carta Magna, és una entelèquia per a moltes comunitats que subsisteixen en unes condicions precàries i a penes poden dur a terme els seus cultes.
El fenòmen de la precarietat dels llocs de culte és real, però no endèmic, i afecta les comunitats més depauperades. És una qüestió d’estrats socials, no de religions concretes. La demanda d’espais per a ús religiós és cada cop més gran i l’Administració hi estudia solucions.
El Grup de Treball Estable de Religions, iniciativa que té l’origen en el Fòrum de les Cultures de 2004, reuneix dirigents de les cinc tradicions religioses més implantades a Catalunya.
