“Dins la nostra fusta mesquina / ressonen homes i ciutats.” (Carles Riba) “Així s’han fet les ciutats: / construïdes lentament / amb pedres que ahir van ser vides humanes: amors, sofriments que ningú no recorda.” (Narcís Comadira) Barcelona no ha
Del divan al coach
No sé si és per l’edat o pels maldecaps, que tinc una certa tendència a deixar escampats trossets de mi mateixa; com si em fes por perdre’m, o no em refiés de quiem governa. Nostàlgicade la infantesa, m’he vist obligada
PSICÒLEG: Ara feia temps que no venies! BARCELONA: Oh, és que he passat una època boníssima, que totesem ponien. A tot arreu on anava era la reina del ball. Era com aquests pintors abstractes que ningú no entén però que
No és cortès ventilar les misèries d’una dama, per això m’estalvio els detalls de la nit que la filosofia catalana va arribar a urgències presa d’un atac d’ansietat. Amb tot, i com que és un tema d’interès nacional, transcric la
La meva faldilla marítima va trigar a dur-me aires forans. Els primers, els italians, que, primer al Palau Reial i després al Teatre dela Santa Creu, em van regalar l’òpera. Els “cruzados”, com en deia Pitarra –referint-se al Teatre Principal,
–Li diria que m’ho expliqués tot des del principi. Però m’ha avançat que el seu problema és de diners, i jo cobro per hora. –Efectivament, les meves butxaques no són fondes. Com a ciutat vaig fent, el turisme em manté
–Bella encisera, ja hi tornem a ser. Posa’t còmoda. Vols seure a la cadira o al divan? Avui arribes esbufegant, vas traient la llengua. –La llengua, sí. Diuen que sóc una ciutat políglota. –Políglota? Dir que ets una ciutat políglota