Barcelona és, simptomàticament, una de les ciutats d’Europa que s’han mostrat més receptives davant del drama dels refugiats i alhora un dels pols d’atracció d’immigració del sud d’Europa. El gresol de comunitats estrangeres d’arreu que avui hi viuen és més gran i divers que mai.
Barcelona acull avui més població estrangera que no pas nouvinguts d’altres zones de l’estat espanyol. La globalització ha alterat de manera irreversible la fesomia demogràfica d’una ciutat que ha estat pol d’atracció dels moviments migratoris d’arreu del món en aquest tombant de segle.
Barcelona ocupa un lloc privilegiat en l’imaginari dels italians, per als quals és una ciutat gairebé perfecta. Però darrere d’aquesta imatge s’amaga una realitat que pot arribar a ser dura i difícil per a molts d’ells.
A diferència del que va passar amb altres comunitats migratòries, la crisi econòmica no va fer que els soferts, estalviadors i laboriosos xinesos de Barcelona tornessin al seu país o marxessin a noves destinacions migratòries: molt majoritàriament s’hi van quedar. La crisi només en va frenar el ritme d’arribada.
Tant si comprem menjar fora d’hores, com si agafem un taxi o fem un xauarma a Ciutat Vella, acompanyat amb una llauna d’un venedor ambulant, és molt probable que entrem en contacte amb membres de la comunitat pakistanesa. Què en sabem, però, d’aquests discrets nous barcelonins?
Des de l’any 2006, quan vaig arribar a Montcada i Reixac, el nombre de dones pakistaneses residents a Barcelona ha augmentat considerablement, tot i que els problemes als quals s’enfronten no han canviat gaire.
Els ciutadans d’origen marroquí formen un col·lectiu molt nombrós arran dels moviments migratoris dels anys seixanta. El Marroc es troba tan sols a una hora i mitja en avió, però a vegades sembla molt més llunyà. És una distància imaginària, causada, sens dubte, per les diferències culturals.
Els països llatinoamericans comparteixen una forta tendència a l’associacionisme, fet que es reflecteix en el gran nombre d’entitats formades per ciutadans originaris de l’altra banda de l’Atlàntic. La presència femenina és molt important: les dones llatinoamericanes han esdevingut un col·lectiu clau per al manteniment de l’estat del benestar autòcton.
Exceptuant els xinesos i els italians, el volum d’immigrants a Barcelona s’ha estabilitzat, i molta gent –coincidint amb la recessió i l’encariment de la vida– ha optat per canviar de municipi o tornar a casa. En aquesta conjuntura s’han fet més visibles nacionalitats fins ara poc representades com els bengalins, els armenis o els hondurenys.
