La nostra revista fa trenta anys i alhora arriba al número 100. Amb aquest motiu hem convidat escriptors i activistes a parlar-nos de la seva Barcelona.
Ciutat en [re]construcció
La vitalitat d’una ciutat com Barcelona es mesura més per la quantitat de conflicte que pot contenir i gestionar que no pas per l’hegemonia d’una lògica homogeneïtzadora i de consens. Apostar per una ciutat de ciutadans vol dir evitar fronteres, segmentacions i apropiacions mercantils d’allò que és de tots.
Lluitar contra l’abús de poder dels representants polítics i les seves organitzacions partidàries; impossibilitar la interferència en les qüestions d’interès general dels poders econòmics privats i de les xarxes clientelars: vet aquí una proposta de construcció política amb i per la llibertat de les persones.
Situem-nos en els marges de la ciutadania, les presons, per abordar una de les vies mitjançant les quals la població reclusa hi entra en comunicació: la creació artística.
Si entenem per participació contribuir al desenvolupament de la ciutat i no pas a la seva obsolescència programada, la participació de les dones deixa encara molt a desitjar.
És urgent un debat sobre el valor de la memòria vernacla per a la convivència històrica a la ciutat, que la legislació no sempre afavoreix. Cal entendre la ciutat com un palimpsest que sota la superfície amaga capes successives d’utilització humana.
Amb les onades immigratòries de mitjan segle passat, el suburbi es va instal·lar com una realitat inquietant, mentre que la immigració es veia com un problema que calia resoldre des de l’assistència. Fins a quin punt perviu l’estigmatització del suburbi?
Els humans aprenem el món ben aviat. Estimem la terra i les persones que ens donen vida, però som capaços de ser entre altres persones, en altres terres, d’aprendre llengües diferents de la nostra, altres costums, sense necessitat d’oblidar els orígens.
Un ratolí és un perifèric, qualsevol que hagi muntat un ordinador ho sap. Rates i perifèria, política de barris. Una perifèria que sembla que ja no existeixi i que, tanmateix, no ha deixat de ser-hi mai. Una perifèria més d’urbanites que no d’urbanistes. Els barris s’han transformat, però continua sense fer-se justícia.
Hi ha grans capitals (Roma, París, ara Nova York, capitals del provincianisme), hi ha ciutats especialment boniques (Venècia) i hi ha ciutats amb ganxo (Marsella, Amsterdam, Nova Orleans), com si fossin algú. Una d’aquestes era Barcelona. Que si anem com anem, aviat la podrem esborrar de la llista. Serà trista com una Dublín qualsevol i sense Joyce.